divendres, 12 de novembre del 2010

Alta Edat Mitjana Peninsular

Amb la següent presentació teniu l'oportunitat de confecionar un esquema que us servirà d'introducció al tema:
L'esquema serà lliurat al professor/a un cop realitzat.

Al-Ándalus

La següent presentació serveix per fer un esquema sobre el tema:

L'Islam

Presentació sobre l'Islam

dimecres, 8 de setembre del 2010

Jafudà Cresques



Jafudà Cresques (Palma, 1350? – Barcelona?, 1410 o 1427), també conegut com a Jehudà Cresques i Jaume Ribes, fou un cartògraf jueu d'origen mallorquí i probablement l'home que va coordinar els descobriments marítims de l'escola naval portuguesa de Sagres, a l'inici del segle XV.
Fou fill d'un altre cartògraf notable, Cresques Abraham, nascut a Mallorca. Jafudà va freqüentar la cort dels reis Pere III, Joan I i Martí I, on va fer diversos treballs cartogràfics: juntament amb el seu pare, va ser probablement l'autor del famós Atles Català de 1375, obra mestra de la cartografia medieval europea. També va fer un mapamun
di per a la firma comercial toscana Datini i va rebre distincions i la protecció dels reis catalans.

Nascut en una família jueva, es va convertir al cristianisme arran del saqueig del Call de Palma de 1391 i aleshores va adoptar el nom de Jaume Ribes (Jacobus Ribus, en llatí). Com a tal, sembla que pogué ser nomenat coordinador portuguès de la cartografia de l'escola naval de Sagres a la dècada de 1420; hi ha registrat un tal Mestre Jacomé de Mallorca amb aquest càrrec. Molts estudiosos creuen que es tractava de la mateixa persona, però és una qüestió controvertida.

Ramón Llull


Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232/1233 - 1315/1316), també conegut com Raimundo Lulio en castellà, Raimundus o Raymundus Lullus en llatí i Raymond Lully en la tradició anglosaxona, va ser un rellevant escriptor, filòsof, místic, teòleg i missioner mallorquí del segle XIII. És considerat un dels creadors del balear literari i un dels primers a fer servir una llengua romànica per transmetre coneixements filosòfics, científics i tècnics, a més de textos novel·lístics. També va escriure en llatí, àrab i occità.
Laic pròxim als franciscans (podria haver format part de l'orde tercer dels framenors), va ser declarat venerable i el seu procés de beat està en marxa. No obstant això, és conegut popularment com a beat Ramon Llull, tot i no haver estat beatificat.


Llull va néixer a Palma, a Mallorca, poc després que Jaume I conquerís l'illa. No se sap la data exacta del seu naixement, però devia ser entre el final del 1232 i el començament del 1233. Era fill de Ramon Amat Llull i Isabel d'Erill, una família acomodada probablement de la noblesa catalana. No se sap gaire més sobre la seva joventut, tret que el 1257 es va casar amb la jove Blanca Picany, que li va donar dos fills: Domènec i Magdalena.
Abans de casar-se, el jove Llull va ingressar a la cort del rei Jaume en qualitat de patge. Els reis aviat van ser conscients de la brillant intel·ligència del noi i el van convertir en preceptor de l'infant Jaume, fill de Jaume I.
El seu ascens a la cort va ser meteòric: va ser successivament senescal i majordom de palau del futur Jaume II.
Durant els seus anys a la cort, Llull va portar una vida mundana, llicenciosa i alegre. Gaudint de tota mena de luxes amb una gran ostentació, va tindre relacions amoroses amb diverses donzelles, i fins i tot adulteris declarats. Sovint s'ha exagerat aquesta faceta de Llull per, en comparació, exaltar la seva posterior conversió mística, però la veritat és que no era ni més ni menys donat als excessos hedonístics que la resta de cortesans del seu temps.
Durant aquest període l'obra de Llull es redueix a cançons d'amor picaresques i divertides, en occità, aptes per ser cantades pels trobadors. D'aquestes peces no se n'ha conservat cap, però va aprofitar les tècniques retòriques i prosòdiques de la poesia en la seva producció posterior.
Cap al 1263 experimentà un canvi radical en la seva vida arran d'una sèrie de cinc visions de Crist crucificat. La profunda impressió que li va causar aquesta visió extàtica el va portar a vendre's les propietats i el patrimoni per avançar l'herència a la seva dona i els seus fills, a qui va abandonar perquè havia sentit la crida de Déu per dedicar-se a la predicació.
La seva etapa de formació teològica i moral va durar fins al 1275. Durant aquests anys Llull va tenir la convicció que el Senyor li demanava anar a les terres musulmanes a estendre la doctrina cristiana. Va aprendre àrab gràcies a un captiu sarraí que també li va ensenyar la lògica d'Al-Gazzali. Quan va compartir amb el captiu les seves intencions d'evangelitzar els habitants de les seves terres sarraïnes, aquest es va suïcidar, després d'intentar matar Llull.
Més endavant Llull es va retirar a una cova al puig de Randa (Mallorca) on es va entregar a la meditació i la contemplació, i finalment va entrar (encara com a laic) al monestir de la Real, de l'orde cistercenc, on els monjos li van ensenyar llatí, gramàtica i filosofia, tant islàmica com catòlica.


Obres principals


- Llibre de contemplació en Déu.

- Llibre d'Amic e Amat (part del Blaquerna). Text al·legòric i místic que desenvolupa la relació entre l'Amic, l'home que contempla, i l'Amat, la part espiritual i transcendent. Tots dos s'uneixen mitjançant l'amor. El text està format per un seguit d'aforismes, un per a cada dia de l'any, tot i que no en conté exactament 365.
Arbre de filosofia d'amor
- Llibre de les bèsties (part del Fèlix), que critica els costums humans a través d'una faula.
- Llibre dels mil proverbis
- Fèlix, o Llibre de les meravelles. Fèlix, que representa l'ésser humà, viatja per tot el món per admirar la creació divina.
Blaquerna
-Ars magna 'Gran art', que ensenya un llenguatge formal basat en la combinatòria per poder parlar de tot allò rellevant en filosofia tot superant la barrera de les llengües.
- Ars brevis 'Art breu', una versió abreujada de l'Ars magna.

El Clergat


El clergat engloba de forma general a totes aquelles persones que han estat ordenades en el servei religiós.
El terme deriva de la paraula grega κληρος (fortuna, o, metafòricament herència).
Depenent de la religió, el clergat generalment es dedica als diversos aspectes del ritual religiós, a l'ensenyament o a l'evangelització. Sovint s'ocupen dels grans esdeveniments de la vida com els naixements, la circumcisió, la confirmació, el matrimoni, o la mort. El clergat de la major part de religions treballa dins i fora dels llocs de culte, i se'ls pot trobar realitzant la seva tasca en hospitals, escoles, missions, i fins i tot a l'exèrcit.
Hi ha una diferència important entre el clergat i els teòlegs. Els primers s'ocupen de les tasques del dia a dia, mentre que els teòlegs són els estudiosos de la religió i la teologia i no són necessàriament clergues.
El clergat està protegit per lleis especials a molts països i en molts casos estan finançats (o cofinançats) per la nació en la que treballen, encara que generalment els seus recursos provenen majoritàriament de les donacions dels seus fidels.
Fins a l'abolició de l'Antic Règim, el clergat compartia amb la noblesa la condició d'estament privilegiat i era reconegut, teòricament i tradicionalment, com el primer en rang i honor.


En el cristianisme la diferència essencial dins del clergat s'estableix entre el clergat regular i el clergat secular. Aquesta divisió es manté tant en el clergat catòlic com en l'ortodox. La Reforma protestant suprimí el clergat regular i establí el sacerdoci universal, raó per la qual l'existència d'un clergat diferenciat de la resta de fidels va deixar de tenir sentit en alguna de les Esglésies reformades, malgrat que, en altres, es va mantenir una clara jerarquia, com és el cas de les luteranes o les anglicanes. En aquesta última confessió, tot i considerar-se protestant, també existeix el clergat regular.
Clergat secular
Significa "el que viu en el segle", és a dir, dins de la societat dels homes, i és l'encarregat d'administrar els sagraments. La seva organització jeràrquica parteix del Papa -o dels patriarques en el cas de l'Església ortodoxa- i continua amb els arquebisbes, bisbes, i sacerdots. Els ordes menors del clergat secular inclouen també els rangs de diaca i exorcista. El càrrec de prevere, rector de parròquia o simplement capellà, és la base fonamental de contacte directe amb els fidels. Existeixen molt altres beneficis eclesiàstics (arxiprest, canonge...).
El celibat del clergat secular, que no va existir durant els primers segles del cristianisme i que no s'aplica en l'Església ortodoxa ni en alguns ritus orientals d'obediència catòlica (o a títol individual en alguns casos en l'Església catòlica de ritus occidental). Cal no confondre, però, el celibat amb el vot de castedat del clergat regular.
Clergat regular
És el que segueix una regla i no és secular, perquè viu fora del segle, és a dir, fora de la societat dels homes. En el seu origen se n'anaven al desert (als afores de les ciutats egípcies dels segles IV i V, de forma individual (en aquest cas se'ls coneix com a anacoretes o eremites) o col·lectiva (cenobites), que esdevindrien monestirs. Al segle XIII sorgiren els ordes mendicants, que fundaren convents a les ciutats amb la comesa de reevagelitzar la naixent societat urbana de l'Occident medieval.

El Cisma d'Occident


En la història de l'Església catòlica, Cisma d'Occident o Cisma Papal, és l'expressió utilitzada per fer designar el període de crisi viscut entre 1378 i 1417 durant el qual dos papes rivals, l'un establert a Roma i l'altre a Avinyó, es consideraven l'únic i legítim papa; a partir del Concili de Pisa (1409) els papes rivals foren tres. El cisma es va resoldre finalment amb el Concili de Constança (1417), que establí de nou un únic papa reconegut per tota la Cristiandat.



L'existència de dos papes rivals -Urbà VI a Roma i Climent VII a Avinyó- va plantejar, òbviament, la qüestió de quin d'ells dos era el legítim, la qual cosa va dividir la Cristiandat llatina en dues faccions: la romana i l'avinyonesa.
Entre els poders polítics, Polònia, Hongria, Portugal, Anglaterra, Flandes, molts estats italians i el Sacre Imperi Romanogermànic es declararen fidels al papa de Roma, mentre que França, Nàpols, Navarra, Castella, Savoia, alguns prínceps de l'Imperi enfrontats a l'Emperador i Escòcia es declararen d'obediència avinyonesa. D'entre els poders de la Cristiandat, cal assenyalar el cas del rei indiferent: Pere el Cerimoniós (1336-1387), que, durant tot el seu regnat, no es decantà pas per cap dels dos papes rivals, sinó que, mantenint una actitud equidistant, va mirar d'aprofitar-se de l'existència de dues corts papals enfrontades per afavorir els seus projectes expansionistes. Després de la mort de Pere el Cerimoniós, els seus fills Joan el Descurat (1387-1396) i Martí l'Humà es decantaren pel papa d'Avinyó.
Per altra banda, la divisió també afectà persones de reconegut prestigi d'aleshores, moltes de les quals, posteriorment, l'Església ha reconegut com a sants o beats. Així, Santa Caterina de Siena, Santa Caterina de Suècia, el Beat Pere d'Aragó, la Beata Ursulina de Parma, Felip d'Alençon i Gerard de Groote foren partidaris del papa de Roma, mentre que Sant Vicent Ferrer, Santa Coleta i el Beat Pere de Luxemburg obeïren el papa d'Avinyó. Generalment, els teòlegs i juristes de l'època adoptaren el punt de vista seguit pels poders polítics del seu país.
Al seu torn, els papes rivals s'excomunicaren mútuament i crearen un gran nombre de cardenals, als quals enviaven a defensar el seu partit.
Tanmateix, des del primer moment diversos teòlegs (p.e., Conrad de Gelnhausen o Enric de Langenstein, entre d'altres) van fer el que van poder per que s'acabés amb aquesta situació i es convoqués un Concili per tal de tornar a una Església unida.


divendres, 3 de setembre del 2010

El Camí de Sant Jaume


El Camí de Sant Jaume (en gallec: Camiño de Santiago; en castellà: Camino de Santiago; en occità: Camin de Sant Jaume; en francès: Chemin du Saint Jacques) és una ruta que recorren els pelegrins procedents d'Espanya i tota Europa per a arribar a la catedral de Santiago de Compostel·la, on es veneren les relíquies de l'apòstol Sant Jaume. Durant tota l'edat mitjana va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i en l'època actual ha tornat a prendre un gran auge.



Els Orígens



Els orígens del culte a Sant Jaume a la Hispània romana eren desconeguts, fins que es trobaren les relíquies de l'apòstol aproximadament en l'any 814, i que, a partir de llavors, Compostel·la es convertí progressivament en un centre de pelegrinatge que rebrà el seu impuls definitiu durant la primera meitat del segle XII.
Molts dels primers pelegrins procedien de regions d'Europa pioneres en l'aportació de novetats musicals. Partint alguns del nord, i altres de zones més cèntriques de França, havien passat per llocs de culte com Chartres i Tours, on van poder escoltar les melodies que tot l'Occident cristià considerava el veritable llegat del papa Gregori I. Poc importava que aquells que venien del nord d'Itàlia i que havien hagut de creuar els Alps i Pirineus els diguessin que en el seu lloc d'origen el ritu litúrgic era més antic i venerable que aquest al que ells anomenaven romà.
Tampoc importava molt que una vegada endinsats en territori hispànic i reunits els pelegrins de diferents procedències entorn d'un mateix Camí fessin una parada en algun monestir del camí i allà se'ls parlés, no sense nostàlgia, d'una litúrgia que no feia molt era l'element unificador enfront de les hosts musulmanes que des de feia segles ocupaven bona part del territori hispà.



El Camí modern



Després de les edats mitjana i moderna, el Camí va perdent importància. Per a l'Any Sant Compostel·là de 1993, el govern autònom gallec va decidir potenciar el seu valor com a recurs turístic, no només per al pelegrí religiós i va llançar la campanya Xacobeo 93, restaurant la ruta i les infraestructures per a pelegrins. Va assolir la col·laboració de les comunitats per les quals travessa el Camí. Des de llavors, fer el recorregut a peu, amb bicicleta o a cavall és una destinació popular que reuneix el religiós, espiritual, esportiu, cultural, econòmic, etc., tal com ha vingut ocorrent des del principi a través dels segles. El camí es troba indicat per fletxes pintades de groc, pals i altres senyals. L'actual Camí de Santiago és el sender de Gran Recorregut 65, amb les seves variants.
El 1993 fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO, i el 2004 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia com a lloc de peregrinació i de trobada entre persones i pobles que, a través dels segles, s'ha convertit en símbol de fraternitat i vertebrador d'una consciència europea.
Per saber més sobre el tema: Muy Interesante-Historia

El Feudalisme



1 Europa cap l’any mil


Europa cap a l'any mil era un territori dividit en nombrosos regnes i estats independents. La dissolució de l'antic Imperi carolingi havia donat lloc al final del segle X a dues noves entitats territorials, el Sacre Imperi romanogermànic i el regne de França. A més a més, hi havia els regnes i comtats hispànics, els Estats Pontificis, els països eslaus, el regne d'Hongria, acabat de crear, el territori escandinau i Anglaterra on els normands van guanyar els saxons anglesos en la batalla de Hastings (1066) i es van establir al país.
Tots ells, al seu torn, estaven dividits en demarcacions territorials més petites, des dels ducats i els comtats fins a les castellanes i les senyories, en les quals l'autoritat de l'emperador o del rei a penes era reconeguda i el poder dels senyors era absolut.
No obstant això, per sobre del fraccionament i la diversitat lingüística i cultural, hi havia altres elements que dotaven el continent d'una gran unitat:
· La religió i la cultura escrita, ja que tot Europa era cristiana i els llibres i els documents oficials s'escrivien en llatí.
· El comerç, que assegurava la comunicació i l'intercanvi entre els països del nord i el sud del continent.
· Unes mateixes estructures socials, basades en la divisió entre senyors i camperols.

2 El feudalisme


La fragmentació de l'Imperi després de la mort dels hereus de Carlemany va provocar la divisió d'Europa en petits Estats gairebé independents. En aquests regnes, el poder dels monarques es va anar afeblint progressivament. A la falta d'autoritat s'hi sumaven el perill de noves invasions i la dificultat de defensar els territoris i les poblacions.
Els reis de l’època no disposaven de prou recursos per mantenir el control administratiu del territori i un exèrcit adient. A falta d'altres mitjans, van concedir als nobles la propietat territorial en benefici, en pagament pels serveis de defensa de la població.
Al començament, la donació del benefici no n'implicava la propietat (dret d’usdefruit). Finalment, la noblesa va aconseguir que el rei acceptés que aquestes terres, en un principi prestades, poguessin ser heretades, amb la qual cosa es van acabar convertint en propietat. El territori que es lliurava era el feu i la persona que el rebia, el vassall.
Amb el temps, els senyors feudals van assumir funcions que fins aleshores només corresponien al rei, com ara administrar justícia, encunyar moneda i gravar amb impostos. Tot i ser vassalls del rei, actuaven com si fossin reis locals. Ben aviat van començar a infeudar les propietats a altres vassalls. Així, els senyors feudals eren alhora vassalls del rei i senyors dels seus propis vassalls.
El lliurament del feu a un vassall es feia en la cerimònia d'homenatge. El senyor concedia un feu i oferia protecció El vassall, a canvi, jurava fidelitat i obediència i oferia respecte, consell i ajut militar quan el senyor el reclamava.
El feudalisme, doncs, no es va limitar a ser un mer sistema econòmic, en què la terra era la font de recursos principal, sinó que a més va constituir l'organització política i social de la major part d'Europa.


3 La societat feudal


Tradicionalment, els historiadors han dividit la societat feudal en tres estaments: la noblesa, la clerecia i el pobre. Però, si ens basem en l'explotació del treball camperol, que era el que feia rendible una propietat, es redueix a la confrontació de dos grups: privilegiats i no privilegiats.


Els estaments privilegiats els formaven tots els que tenien feus i vassalls a les seves ordres, en qualsevol grau (la noblesa i la clerecia):


· La noblesa o estament militar (bellatores) estava composta per grans propietaris. Des del castell, el senyor controlava la vida dels vassalls: administrava justícia, cobrava impostos i exercia les funcions de govern. Els cavallers també formaven part de l'estament militar; no eren propietaris de terres i l'única possessió que tenien era una muntura (els cavalls eren escassos en l'Alta Edat Mitjana), un equip de protecció i armes. Vivien en els castells del senyor.
· La clerecia era l'estament que es dedicava a l'oració (oratores) i a pregar pels altres dos estaments. Hem de distingir entre alta clerecia (bisbes, abats.... és a dir, senyors feudals amb grans propietats) i baixa clerecia (sacerdots i frares). Igual com el castell, el monestir era un centre de poder, però a més era un lloc d'oració, estudi i treball. Geogràficament estava situat en un punt aïllat, però estratègic.
Per sota d'aquests dos grups hi havia els no privilegiats (laboratores) que es dedicaven únicament al treball. Se'n distingeixen dues classe fonamentals: els vilans, que solien ser homes lliures, i els serfs, al quals no es reconeixia la llibertat.
· Els vilans eren camperols que treballaven unes terres per les quals pagaven al propietari, el senyor feudal, una part de la collita. Dedicaven un determinat nombre de dies l'any a treballar en les terres exclusives del senyor.
· Els serfs no eren lliures, pertanyien al senyor ja des del naixement encara que en alguns casos els vilans es podien convertir en serfs si no pagaven al senyor. No tenien llibertat per contreure matrimoni, llegar béns als fills sense permís del senyor, no podien abandonar les terres ...


4 El domini feudal


El domini, paraula que deriva etimològicament del terme llatí domus ,casa, era la terra del senyor. Es dividia en una part conreada per serfs (domini directe) i una altra de distribuïda entre els vilans (dominí útil):
· El domini directe eren les terres més bones del feu, i les conreaven els serfs del senyor. S'hi produïa el necessari per mantenir les persones que vivien en el castell i la resta es venia en els mercats del burg. De vegades els dominis directes del senyor estaven especialitzats en una monocultura, com ara la vinya (per a l'elaboració de vi) o els cereals...
· El domini útil estava dividit en parcel·les per als vilans. Cada parcel·la tenia un hort i, amb aquest hort, el vilà alimentava la família i pagava el senyor. El que sobrava es portava al mercat dels burgs. Uns quants dies determinats per any, el vilà havia de treballar en el domini directe.
Amb freqüència, la meteorologia adversa malmetia la collita. Quan això es produïa, si els vilans no pagaven al senyor la quantitat fixada i en la data prevista perdien la llibertat i es convertien en serfs.
Per augmentar les rendes, el senyor construïa en les pròpies terres tot el que era necessari per a la transformació dels productes del camp com, per exemple, el molí per moldre els cereals, el forn per coure el pa, o la ferreria per fabricar instruments agrícoles. El senyor prohibia al camperol de construir-se utillatges propis i l'obligava a fer servir els seus, pels quals cobrava.
Els boscos del domini també pertanyien al senyor. Els camperols podien gaudir d'aquests boscos i de les deveses. En el bosc es trobava el material combustible per al foc, única calefacció i cuina d'aquell temps, fruites silvestres o glans per als porcs, un dels animals més preats.


5 La monarquia feudal


Amb la descomposició de l'Imperi carolingi, els senyors més importants van ampliar cada vegada més el seu poder i es van convertir en reis, creant regnes propis a partir de feus. El feudalisme es va imposar en els regnes de l'Europa occidental, des del nord de la península Ibérica fins a l’Imperi germànic.
Per sobre de tots els estaments hi havia el rei. Però aquest no sempre era el senyor feudal més poderós del regne. Així, el rei de França, a començament del segle XI, posseïa un domini tres vegades inferior al d'un dels seus vassalls, el duc de Normandia.
Per consolidar el poder i incrementar el patrimoni, alguns reis, que tenien el suport de l’Església, van haver de lluitar contra el poder dels vassalls o practicar una hàbil política matrimonial.
Una tercera onada d'invasions va arrasar Europa: la dels pirates musulmans, els sarraïns. Amb base a Tunísia, es dedicaven al saqueig i a la captura d'esclaus a les regions costaneres de la Provença i d’Itàlia. L'intent d'ocupar el sud d’Itàlia no va prosperar a causa de la intervenció de la flota bizantina. Sols van poder conquerir Sicília, que va ser ocupada durant dos segles, aproximadament.


6 El paisatge agrari medieval


El món medieval era eminentment rural. A diferencia de L’Imperi romà, en què l'economia urbana era important, durant el feudalisme el camp va predominar sobre les ciutats. Des del segle IX fins al segle XI, el sistema feudal va funcionar gairebé exclusivament des d'uns centres de poder, els castells i els monestirs. El senyor controlava que els vilans li lliuressin una part de la collita, ja fos en productes naturals, en dies de feina, o en diners.
Els camperols, que constituïen la major part de la població, vivien en cabanes pobres de tova, pedra o fusta. El seu treball es regia per l'horari del Sol. Un cop feta la collita, i separades les parts destinades al senyor, el camperol n'havia de lliurar una desena part a la parròquia, el delme, i reservar-ne una altra per a la sembra vinent.
El rendiment del camp era baix. Es feien servir eines rudimentàries i, quan el temps era poc favorable, els resultats encara eren més pobres. Al vilà, doncs, no li quedaven gaires excedents per vendre al mercat, cosa que li limitava la capacitat per millorar el nivell de vida. A més, l’alimentació escassa provocava malalties que delmaven la població.
En anys de males collites, la fam era una conseqüència obligada, provocant una disminució de les defenses de l’organisme, cosa que feia incrementar la mortalitat.
Com a conseqüència d'això, durant l'Alta Edat Mitjana la vida era molt precària i la població va romandre pràcticament estable.
La vida dels camperols era molt monòtona i sols variava els dies de festa, que es reunien a la parròquia, oïen missa, escoltaven el rector i conversaven. Els dies de mercat anaven a vendre els escassos excedents que tenien i compraven el poc que els permetia la seva limitada capacitat adquisitiva.


7 Els canvis del segle XI


Al final del segle X i al llarg del segle XI es va produir un increment demogràfic notable, que va anar acompanyat d'un apreciable ressorgiment econòmic de la societat europea.
L’augment de la població va provocar que es busquessin noves terres per al conreu. Això es va fer generalment a costa del bosc (es van talar arbres), però també es van guanyar terrenys al mar i es van dessecar i drenar terrenys pantanosos.


El desenvolupament agrícola es va incrementar gràcies a alguns progressos tècnics:


· Difusió de l'arada amb rodes i orellons, que removia profundament la terra, l'airejava i permetia que el terra fos més porós i retingués més humitat.
Modificacions tècniques en els arreus dels animals de tir. Per exemple, en els bous, el jou va substituir la corda que es lligava a les banyes, i en els cavalls, la collera va reemplaçar la corretja al voltant del coll.
Es va experimentar el conreu rotatori dels cereals i els llegums per aprofitar millor els recursos de la terra.
Totes aquestes millores van influir també en l'augment de la població; per tant, l'increment demogràfic no solament és causa, sinó també conseqüència de les millores del treball del camp.


8 L'Església i el món feudal


Particularment, des de l'any 1000, els clergues van tendir a difondre la teoria que la societat («la casa de Déu») estava dividida en tres grups: els qui oren (oratores), els qui guerregen (bellatores) i els qui treballen (laboratores). El primer responia a l'Església, el segon a la noblesa i el tercer incloïa els camperols.
Com es pot veure, de la «casa de Déu» s’excloïen els artesans, la gent de negocis, els mercaders, la gent que manejava diners, en definitiva els habitants de les ciutats. La importància encara escassa de les ciutats, la forta dissociació entre camp i ciutat i la convicció que tota la riquesa provenia de la terra, justificaven la remarcada exclusió. Delimitats els tres estaments (pràcticament tres castes), l'Església va abocar tota la seva energia al llarg de l'Edat Mitjana a donar les normes corresponents per al bon funcionament de cada un d'ells dins d'una moral cristiana.


8.1 El feudalisme eclesiàstic


L'enorme quantitat de terres que l'Església va anar acumulant durant l'Alta Edat Mitjana, va fer que s'integrés al procés de feudalització. Com a administradors que eren d'importants propietats, tant els bisbes com els abats es van integrar dins la jerarquia feudal, ja que els monarques temien deixar fora de la seva autoritat persones amb tant poder material a les seves mans. Així, la presa de possessió del càrrec d'abat o de bisbe va esdevenir un acte de vassallatge en el qual el monarca lliurava el bàcul i l'anell, símbols d'autoritat, al nou titular, alhora que el nou càrrec li retia vassallatge comprometent-se a ser-Ii fidel i servir-lo.
Naturalment, per a un gran senyor de terres, encara que fos eclesiàstic, servir el monarca, en una època de guerres i d'inseguretat, significava servir-lo mitjançant les armes. Per tant, era normal que els senyors eclesiàstics guerregessin ells mateixos i tinguessin al seu servei un cos de cavallers vassalls.
El control de les poderoses senyories eclesiàstiques va arribar a ser tan important per als monarques d'aquesta època que era ben usual que els reis i els comtes lliuressin els càrrecs de bisbe, abat o abadessa (investidura) a parents propers o a persones de la seva més alta confiança.

8.2 Els monestirs


Amb la fundació de l'abadia de Cluny (Borgonya) el 909, es va iniciar un moviment de renovació monàstica que va contribuir a la recuperació del. prestigi i de l'autoritat que l’Església havia perdut, tant per la seva integració en el món feudal, com per la relaxació de la disciplina als monestirs. Al llarg dels segles X i XI, quasi 200 monestirs van passar a dependre directament de l'abat de Cluny, sense estar supeditats per cap vincle feudal a senyors o a monarquies.
Aquesta independència, l'exemple de la seva espiritualitat, la seva cultura (ciències, música, arquitectura), el fet que d'entre els seus membres sortissin diversos papes, etc., van atorgar a l'abadia una clara influencia sobre els monarques de l'Europa occidental.
L'exemple de Cluny va donar peu, als segles XI i XII, a noves reformes amb aspiracions d'espiritualitat i d’independència temporal, d'entre les quals s'ha de destacar, la reforma originada a l'abadia de Cîteaux (Císter) el 1097, també d'arrel benedictina. L'orde del Císter posava molt en alça la importància del treball corporal.
Així, dels més de 500 monestirs cistercencs existents al final del segle XII, molts d'ells, abocats a les feines del camp, s'havien convertit en autèntiques granges pilot, exemplars en la seva època.


Des d'aquestes granges, el Císter va desenvolupar una intensa labor de colonització agrària i d'expansió ramadera, tot plegat enfocat:
· Cap a la comercialització dels productes agrícoles.
· La cria i la venda de cavalls.
· La industrialització de la seva producció ramadera (llana, adob de pells i pergamí).
Aquest orde també va contribuir al desenvolupament de la metal·lúrgia, gràcies al control de nombroses mines de ferro, a la instal·lació a diversos monestirs de fundicions i de forges per a l'obtenció i al treball d'aquest metall tan important en la fabricació dels estris agrícoles.


9 L'Església, una forja ordenadora del món feudal


Durant els segles X i XII, les guerres, el bandidatge, els enfrontaments entre senyors feudals, amb les seves conseqüències de mort, destrucció i inseguretat, van ser constants en el món feudal europeu. Per això l’Església es va plantejar de fomentar la pau i de crear un model de cavaller cristià perquè el seguís la noblesa.
Cap al segle XI l’Església va instituir la Pau de Déu, que s'havia d'aplicar a territoris concrets, en els quals els bisbes arribaven a organitzar cossos armats per tal d'impedir tot conflicte. Quasi simultàniament es va promoure la practica de la Treva de Déu, que prohibia als cristians de lluitar entre si des de la nit del dimecres fins al matí del dilluns, i durant tota una sèrie de festes.
Igualment, l’Església, promovent l'esperit de Croada (lluita contra els infidels) canalitzava l'agressivitat d'una multitud de cavallers pobres o secundaris cap a empreses d'expansió del cristianisme per les armes, com la lluita contra els musulmans a la península Ibérica o les croades contra els turcs o Bizanci a l'Orient.
Paral·lelament, se cercava gràcies a la poesia èpica i a la lírica la figura del cavaller cristià fidel fins a la mort al seu senyor, capaç de renunciar a tot un botí, sempre disposat a lluitar pel bé comú o contra els heretges, protector dels pobres, els orfes i les vídues.
El respecte a la dona es va estimular amb la devoció del cavaller per la seva dama, encara que l’Església va tractar de seguida d'orientar aquest amor profà cap a la devoció a la Verge. Fins i tot, per tal d'accentuar el caràcter sagrat de la pertinença a l'orde de cavalleria, l'acte d'armar cavaller es va fer quasi un sacrament.


10 Una cultura de monjos i de guerrers


Durant l'Alta Edat Mitjana la cultura va viure reclosa als monestirs. La tasca cultural que van desenvolupar pot dir-se que estava centrada en el scriptorium, lloc on els monjos reproduïen els textos sagrats i algunes obres clàssiques llatines. Com a obres originals només es produïen algunes compilacions o síntesis científiques d'obres escrites a l'antiguitat, alguna cosa de poesia i ja menys de teatre religiós. L'esperit cultural monàstic defensava que tota la cultura havia d'estar encaminada a la comprensió millor de les Sagrades Escriptures.
De la segona meitat del segle XI endavant, es va produir un ressorgiment literari mogut per la necessitat de donar a la classe dirigent una literatura per al seu estímul i al seu gust. En primer lloc, dirigint-se al cavaller feudal, del qual s'havia de fer un bon vassall i un croat cristià, van aparèixer obres èpiques nacionals: la Chanson de Roland i els poemes del cicle de Guillaume d'Orange, a França; el Cantar de Mio Cid a Castella; el Nibelungelied, a Alemanya.
En segon lloc, per a la noblesa que vivia als castells, va sorgir la poesia amatòria. El primer gran trobador és un membre de l'alta noblesa: Guillem IX d'Aquitània (10711126); el van seguir durant tot el segle XII una infinitat de trobadors, que van fer d'aquest segle el segle de la cortesia.

11 Romànic


La prosperitat material i la renovació espiritual que hi va haver del segle XI al XIII es van manifestar també en la multiplicació per tot Europa del nombre d'esglésies i d'edificis religiosos. Per construir-los es van reutilitzar tècniques romanes, com l'arc de mig punt i la volta, i per això aquest art és conegut amb el nom de romànic. Ara bé, també hi són perceptibles les influenciés orientals i germàniques.
L'arquitectura romànica va aparèixer primer a les regions més desenvolupades, com la Llombardia, la Borgonya i Normandia, des d'on es va estendre a la resta d'Europa. Per això, malgrat les peculiaritats locals i regionals, el romànic presenta una gran unitat i pot ser considerat el primer art europeu, es un art cristià rural i l’Església en va ser l'edifici més important.
Tres factors van contribuir poderosament a la seva difusió:
Els pelegrinatges,
L'expansió dels ordes monàstics (Cluny i el Císter)
La reorganització de l'Església.
Podem trobar esglésies a les petites ciutats; però, sobretot, al camp, als monestirs, a les viles o als castells. Sol ser un edifici petit - si bé també hi ha esglésies molt grans - construïts de pedra, amb una planta, certs elements constructius i unes formes decoratives molt semblants a tota l'Europa feudal.

11.1 Els mestres constructors d'esglésies.


¿Qui construïa aquestes esglésies? Quan un noble, un bisbe o un abat volia aixecar una església cridava, normalment, un mestre constructor de renom i firmaven un contracte. Aquest acostumava a treballar amb la seva brigada de picapedrers, paletes, fusters, etc.
D'altra banda, el noble, el bisbe o l'abat podia facilitar al mestre d'obres fusters, paletes, etc., dels seus feus i mà d'obra abundant i gratuïta (era obligatori pels pagesos) per fer feines més feixugues, com ara la de traginar els materials de construcció (pedra, fusta, sorra per al morter, etc.), que a vegades calia anar a buscar molt lluny o bé pujar-los a les bastides.
El mestre constructor, que mantenia en secret els seus plans i els seus mètodes de treball, també era un organitzador consumat. No tan sols s'encarregava d'aixecar l’edifici, sinó que també buscava les millors pedreres, organitzava el trasllat,, contractava els obrers quan calia, repartia la feina, etc. Els picapedrers havien de ser bons especialistes, perquè per formar els arcs o aixecar les parets calia que les pedres estiguessin ben tallades. N'hi havia molts que firmaven la seva feina fent un senyal o un dibuix.


11.2 Les parts d'una església romànica.


· Planta basilical (com una basílica romana)
· Planta de creu llatina, amb una nau principal més llarga i una altra de més curta (transsepte), que es creuen (creuer).
· Al fons de la nau principal hi ha l'absis, que generalment és semicircular.
· A un dels costats pot haver-hi el claustre, amb pòrtics.
· La façana o prop del creuer, un alt campanar.


El principal problema que van tenir els seus constructors va ser el de la coberta. Els sostres plans de fusta cremaven molt fàcilment. Era necessari construir sostres de pedra.
Només tenien una solució: usar la volta i la cúpula, que els bizantins construïen amb tanta perfecció. De primer ho van fer amb poca manya; però, d'ençà de les croades, van arribar les tècniques del Pròxim Orient i les esglésies romàniques es van tornar més altes i més perfectes. Calia calcular correctament els pesos i les forces de les voltes i les cúpules, per construir parets, pilastres i columnes que fossin prou sòlides per sostenir-les.
Les voltes que més es van usar van ser les de mitja circumferència, mig punt o de canó. Per sostenir-les es van veure obligats a construir uns murs molt gruixuts i no gaire alts. Tampoc van poder obrir grans finestres, perquè haguessin tret resistència als murs. Van fer petits ulls de bou rodons, i espitlleres o sageteres. Tot i amb això va ser necessari que a la part dels murs on reposaven els arcs torals, que descarregaven una part de la forma de les voltes, construïssin uns contraforts massissos.


11.3 La decoració interior.


La decoració d'aquestes esglésies podia ser esculpida i pintada. L'escultura i la pintura depenien de l'arquitectura. Servien per ensenyar i recordar els passatges de la Bíblia a la major part del poble, que no sabia llegir.
Escultura:
S'esculpien, sobretot, la façana i els capitells dels claustres. Amb freqüència l'escultura subratlla la importància de les parts de l’edifici.
La temàtica és narrativa i didàctica (escenes bíbliques) o decorativa (motius vegetals, geomètrics, monstres ... ). Tan sols al final del període romànic (segona meitat del segle XII), les escultures comencen a cobrar una certa vida i una certa independència en relació a les formes arquitectòniques.
Avui ens semblen relleus toscos i ingenus, tècnicament pobres, però tenien una gran expressivitat.
Dalt de la porta major d'entrada, al timpà semicircular, s'hi esculpia el Crist jutge (Pantocràtor) rodejat dels símbols dels quatre evangelistes.

La pintura:
Igual que l'escultura, la pintura forma part de la decoració del temple i recobreix pràcticament totes les parets del seu interior. És una pintura antinaturalista que prefereix plasmar vivències religioses abans que reproduir formes reals. Sotmesa a un gran procés d'abstracció, té molt de poder expressiu i la seva forma i el seu color responen a una intencionalitat simbòlica.
Tècnicament presenta línies grosses per contornejar les figures,, donant així al dibuix tot el pes de les formes. Els colors són purs, sense, barreges, i el seu to viu, que produeix una forta impressió, respon sens dubte al simbolisme medieval.
La pintura romànica no té profunditat ni tampoc llum: les figures es disposen paral·lelament i juxtaposades sobre un fons monocrom o llistat amb franges horitzontals.
La composició és plana i frontal i les imatges solen deformar-se per tal de destacar la jerarquia dels personatges o el seu valor simbòlic.
El Pantocràtor s'acostumava a pintar també a l'interior de l'absis, damunt l'altar major. Era un Crist sever, jutge majestuós. Es pintava a la paret, damunt d'una capa de guix, usant la tècnica del fresc. A sota del Pantocràtor s'hi pintaven sants i escenes bíbliques.
I també a les parets. A voltes, quan l'església estava dedicada a la Verge, aquesta era representada a l'absis amb el nen assegut a la falda (Theotokos).


11.4 El gust per la simbologia


Encara que la seva tosquedat i la seva àmplia difusió en medis rurals ens pugui fer creure que el romànic estava relacionat amb els gustos populars de la seva època, no era pas així. Tant en l'arquitectura com en la pintura i l'escultura tots els elements obeeixen a simbolismes que provenen de la mentalitat amb què s'interpretava la Bíblia en els cercles monàstics durant l'Edat Mitjana. Alguns significats resulten equívocs i difícils d'interpretar; d'altres, però, són força evidents. La planta de les esglésies simbolitza alhora la creu i el cos de Crist. La volta del cor, al qual s'entra a través d'un arc triomfal, simbolitza la Jerusalem celest, i per això sovint està coberta amb pintures que representen el Crist en majestat o la Verge amb el Nen.


La Pesta Negra


La pesta negra també coneguda com a mort negra va ser una epidèmia de pesta, que devastà Europa i Àsia a mitjan segle XIV (1347-1351), i es calcula que provocà la mort d'aproximadament un terç de la població europea. L'apel·latiu "negra" amb què els coetanis anomenaren la malaltia prové del fet que els afectats presentaven taques fosques a la pell com a conseqüència d'hemorràgies subcutànies.
La pesta està causada pel bacteri Yersinia pestis, afecta els rosegadors en zones endèmiques i provocava les grans epidèmies quan aconseguia infectar les rates (Rattus rattus) de les aglomeracions humanes i els seus paràsits les puces, les quals actuaven com a principal vehicle de transmissió als humans.
A l'edat mitjana es pensaven que aquesta malaltia la portaven els gats i van començar a exterminar-los. La cosa va anar a pitjor perquè els gats es menjaven les rates, i en matar els gats, el nombre de rates augmentava i també el nombre d'afectats per la malaltia. La majoria d'investigadors atribueixen la Pesta Negra a un brot de la forma bubònica de la malaltia, si bé en l'actualitat, alguns experts qüestionen el mode de transmissió de l'epidèmia. Així doncs, tot i que originàriament el brot de pesta correspondria a la varietat bubònica, a mesura que aquesta es propagà donà lloc a l'aparició de les altres variants.
Durant els primers dies, i coincidint amb el període d'incubació de la malaltia, la persona infectada no presentava cap simptomatologia. Passats uns dies, però, la malura es manifestava amb tota la seva virulència i la majoria de les víctimes morien en el termini de quatre a set dies.



Zones no afectades i explicacions científiques



Tot i la gran difusió de la plaga, algunes zones del continent europeu aconseguiren deslliurar-se, amb penes i treballs, de l'avenç de la pesta. Entre aquests destaquen bona part dels Pirineus occidentals (que estaven molt mal comunicats), part de Polònia i les llunyanes terres de Rússia, Escòcia, Noruega, Suècia i Irlanda. La ciutat de Milà, per exemple, és un cas a part, perquè s'aïllà del món exterior a base d'extraordinàries mesures de control i d'isolament.
D'altra banda es finançaren i aixecaren hospitals i cases de curació per als afectats, ja que metges com ara l'espanyol Luis Mercado o el francès Guy de Chauliac relacionaren l'epidèmia amb els rosegadors i llur convivència entre la població que malvivia amuntegada a les ciutats en males condicions higièniques. Ja al segle XI, el gran metge àrab Avicenna havia relacionat amb força encert la pesta amb les rates, encara que aleshores els mètodes científics no deixaven de ser realment extravagants: els metges duien un vestit per evitar el contagi consistent en una gorra i una màscara, gairebé sempre d'una peça i amb un bec ben llarg i metàl·lic farcit d'estopa amb vinagre, per tal d'apropar-se sense córrer riscos als malalts.



Conseqüències demogràfiques i polítiques
es i polítiquesEl cop que rebé la població afectada per la Pesta Negra fou considerable: es generalitzà l'abandonament de camps, masos i pobles; l'èxode dels pagesos cap als nuclis urbans deixà despoblats molts territoris; la pèrdua dels cultius i la seva substitució per la ramaderia (a Castella la famosa ovella merina) arruïnà molts camperols; es produïren revoltes camperoles contra l'opressió feudal (les remences catalanes, la "jacquerie" francesa, els camperols anglesos que assaltaren Londres el 1381...).
Les conseqüències polítiques tingueren igualment un abast decisiu: alts càrrecs i figures polítiques coronades caigueren davant la mort amb rapidesa. Són els casos, per posar uns quants exemples, del rei Alfons XI de Castella (mort quan assetjava Gibraltar l'any 1350), la princesa Joana de Plantagenet (filla d'Enric III d'Anglaterra que anava a casar-se amb l'hereu de Castella, futur Pere I el Cruel), Elionor de Portugal (reina d'Aragó, segona esposa de Pere III el Cerimoniós que morí l'any 1348 a la ciutat de València a l'any de casada), el teòleg anglès Thomas Bradwardine (gran matemàtic i professor, arquebisbe de Canterbury) o l'any 1270 el rei Lluís IX de França (que assetjava Tunis durant la darrera de les croades).
La fuga de nobles i burgesos amb possibilitats de fugida cap a zones més aïllades i apartades, cap a vil·les o castells on podien quedar reclosos del món exterior (com es relata, per exemple, al Decameró de Boccaccio) també fou un fet comú. El Papa Climent VI es va salvar pels pèls en seguir els consells del seu metge personal, Guy de Chauliac, que li va recomanar aïllar-se a una torre –quasi tapiada- fins que passés l'epidèmia. Malgrat aquesta cautela, Guy va cometre un error enorme en aconsellar que els cadàvers dels difunts fossin llençats al Roine... fins que tornaren a emergir a l'alçada de Niça i Marsella, on encara van fer més mal i ocasionaren nous rebrots de la pandèmia.

La Carta Portolana o els Portolans


La carta portolana és un tipus de mapa nàutic que servia essencialment per a localitzar els ports de mar i conéixer els perills que s'hi podien trobar com corrents o la poca fondària. Els portolans no estaven gaire detallats ja que només hi importava el que afectava la navegació, i aquesta estava basada en el cabotatge. El portolà estava elaborat principalment amb les dades que oferia la brúixola.
La carta portolana més antiga que es coneix és la carta pisana, datada a l'entorn de 1296. Es van seguir utilitzant fins el principi de l'Edat Moderna. La carta portolana mallorquina més antiga que es conserva és la d'Angelí Dolcet de 1339.
Hi ha dos tipus de cartes portolanes: les que són purament nàutiques i les que són nàutico-geogràfics (amb informació i detalls de les terres interiors). Les cartes portolanes catalanes són d'aquest segon tipus, normalment estaven fets a Mallorca.



Característiques principals de les cartes portolanes




- Són com els mapes actuals però amb anotacions.
- Tenen una retícula en el fons que està traçada a base dels rumbs o línies de direcció de la rosa dels vents.
- L'escala gràfica utilitzada s'anomena tronc de llegües que és la distància que hi ha des de qualsevol punt cardinal fins a un punt fix de la superfície de la Terra.



Classes de cartes portolanes



Hi ha dues classes de cartes portolanes, les nàutiques pures i les nàutic-geogràfiques.

Les primeres atenen a representar amb tot detall les línies de costa o litoral; s'ocupen especialment de les costes del Mar Mediterrani i del Mar Negre.
Les segones són les que, amb la mateixa riquesa de detalls, representen els litorals i les zones interiors; l'àrea representada abasta, a vegades, tot el món conegut. En aquesta última classe de cartes es van distingir molt les catalanes, anomenades així per l'idioma que utilitzen en la toponímia i llegendes, encara que surtin dels tallers de Palma de Mallorca.



Cartografia mallorquina



La novetat de la cartografia mallorquina són les cartes nàutic-geogràfiques, totes amb estilística comú en la representació de certs accidents i zones geogràfiques. L'obra cimera de les cartes portolanes mallorquines és l'Atles de Abraham Cresques, de 1375, conservat a la Biblioteca Nacional de París.
Abraham Cresques era un jueu mallorquí que va treballar al servei de Pere el Cerimoniós. Al seu taller de buxoler l'ajudava el seu fill Jafuda. El títol de l'Atles és Mapamundi, és a dir, mapa del món i de les regions de la Terra amb els diversos pobles que l'habiten. Va ser confeccionada l'obra a petició de l'infant Joan, fill de Pere IV, desitjós d'una fidel representació de O a E del món. Formen l'Atles 12 fulls sobre taules, unides unes a les altres per pergamí, i en disposició de paravent. Cada taula és de 69 per 49 cm. Les quatre primeres s'omplen amb textos geogràfics, taules geogràfiques i astronòmiques i calendaris. El més sensacional del Mapamundi de Cresques és la representació d'Àsia, des del mar Càspia fins Catay (Xina), en què es té en compte la informació de Marco Polo, Jordanus i altres .
Al segle XIV destaca també l'obra de Guillem Soler, que conrea els dos estils, la carta nàutica i la nàutica-geogràfica. Al s. XV correspon la famosa carta nàutica de Gabriel Vallseca, 1439 , conservada al Museu Marítim de Barcelona, és notable per la seva primordial d'execució i animats detalls pintorescos. El desavantatge negror sud-oest que pot percebre en ella és un record viu de la visita de Chopin, amb George Sand, al palau del comte de Montenegro a Mallorca, es tracta d'un detall animadament relatat per l'escriptora en Un hivern a Mallorca

Fires Feudals


Un dels tòpics més arrelats de l'edat mitjana és que el comerç va desaparèixer totalment. Res més lluny de la realitat. Si bé és cert que l'activitat comercial va disminuir, sobretot la internacional de productes de poc valor afegit, ni de bon tros va desaparèixer. El que passava era que, en gran mesura, les rutes comercials no estaven en mans cristianes, sinó musulmanes. El comerç va seguir sent important, en productes no ubics, com la sal o els metalls, i els articles de luxe, d'alt valor afegit. El comerç a llarga distància està obert, però és escàs. Aquest comerç s'organitza al voltant de dos eixos fonamentals: la Mediterrània i el Bàltic i interior del continent. Després de les onades de les invasions el comerç es recupera, en els segles VI i VII. És l'època d'esplendor de Bizanci. A partir del siglo X el comercio vuelve a tener un auge importante. A partir del segle X el comerç torna a tenir un auge important.
Des del segle XII milloren notablement els mètodes de navegació, per l'adopció de la brúixola, l'astrolabi i el timó fix. A més, la capacitat de càrrega de les coques, vaixells mercants, va augmentar. La caravel·la, amb els seus 300 tones de càrrega, no va ser inventada fins al segle XIV. D'altra banda, sempre va ser molt important la navegació fluvial. Totes les grans ciutats d'Europa tenien port, però les noves tècniques facilitaven la navegació d'alçada. Constantinoble i Alexandria eren els grans ports comercials internacionals de la Mediterrània.
El comerç internacional va estar dominat per musulmans, genovesos i venecians. Genoveses i venecians comerciaven, des del segle XI, sobretot amb Bizanci, però també amb Àsia, a través dels musulmans. Els productes més transportats van ser els metalls i els draps, sobretot de Flandes, França i Anglaterra, i les espècies asiàtiques. Al llarg de l'Edat Mitjana, els musulmans perden el domini de la Mediterrània en favor d'Aragó.
Però el comerç no només es va centrar entorn de la Mediterrània. A l'Atlàntic nord i el Bàltic es va crear un altre important eix comercial, on dominaven el comerç flamencs i normands, des del segle XII. Des d'aquí partien rutes fluvials (Rin, Danubi) i terrestres que arribaven a Novgorod i Kíev, i d'allà a Àsia. Altres rutes importants comunicaven l'Atlàntic nord amb la península ibèrica. A través del sur de Francia, por el Ródano, se comunicaban estos dominios comerciales. A través del sud de França, pel Roine, es comunicaven aquests dominis comercials.
Molt fructífer va ser, també, el comerç entre musulmans i cristians a la península ibèrica, que connectava les rutes musulmanes amb les cristianes.
Va ser en l'àmbit del comerç del Bàltic on les ciutats portuàries van signar un pacte d'amistat i mútua llibertat de comerç.El primer pacte el van signar les ciutats de Liubeck y Hamburgo en 1230, pero a él se fueron adhiriendo otras ciudades. i Hamburg el 1230, però a ell es van anar adherint altres ciutats. El 1247 s'havia creat la Hansa, una associació de mercaders que es va unir per fomentar el lliure comerç, acabar amb la pirateria i defensar-se dels prínceps de les ciutats que volien posar impostos de pas. La Hansa perduraria fins 1669, i va arribar a comptar amb 200 ciutats associades, de l'entorn bàltic.
Els mercaders que establien relacions en diferents ciutats vetllaven pels seus interessos a través dels consolats. Els consolats organitzaven les relacions comercials, tenien els seus jutges, i procuraven infraestructures, en els ports, als comerciants.
El comerç al detall es va organitzar al voltant d'un sistema de fires i mercats locals en diferents ciutats. El mercat, o la fira, era una concessió real, que es desenvolupava en uns dies concrets. Els mercats es muntaven en planes, o al peu de les muralles i portes de les ciutats, ja que no hi havia llocs oberts dins, encara que en ciutats importants, com Barcelona, València, París, Gènova o Florència es van edificar llotges per a albergar el mercat. Els dies de mercat eren l'oportunitat de fer compres del que no es podia proveir el pagès. Els mercats estaven gravats amb impostos, que rebia el Senyor. Es podien trobar productes forans que portaven els quincallers, però fonamentalment es venien productes de la terra.
La fira va ser un mercat més important, que es feia en determinades dates assenyalades. Les transaccions de les fires eren més quantioses, i es compraven coses que durarien tot l'any. Van tenir fires importants Bruges, Ypres , Lille , Lille , Champaña, Beaucaire , Xampanya, Beaucaire , París, Fréjus , París, Fréjus, Anvers i Medina del Campo. A Anvers i Bruges es crearà la primera borsa de valors (segle XV); a Medina del Campo (segle XIII) s'inventarà la lletra de canvi, o de fira, desenvolupada després a Itàlia, i al voltant de les quals apareixen les institucions financeres, de crèdit i préstec, i el dret mercantil.
Des del segle XII, es generalitzen a Europa les encunyacions de moneda, cosa habitual en el món musulmà. La moneda musulmana solia tenir millor qualitat que la cristiana, i s'utilitzava com a moneda d'intercanvi internacional, habitualment.
El 1401 es crea a Barcelona el primer banc europeu: la Taula de Canvi. Al 1402 s'obren establiments semblants a Frankfurt, a Gènova al 1407.Els banquers italians, com els Medici , es van fer amb l'hegemonia de la banca, per al que van implicar als seus familiars en el negoci, cosa que els permetia tenir obertes sucursals en diferents ciutats.

L'Àlgebra, invent musulmà


L' àlgebra és una de les principals branques de les matemàtiques, juntament amb la geometria, l'anàlisi i la teoria de nombres. L'àlgebra es pot considerar com una generalització i extensió de l'aritmètica.
El terme àlgebra, ve de l'àrab al-djebr (الجبر) i significa "restauració", i és part del títol d'un tractat de l'any 830 escrit pel matemàtic persa al-Khwarizmi: Al-Kitab al-muhtasar fi hirab al-Jabr wa-l-muqabala ("Llibre condensat del càlcul per restauració i reducció").



Al-Khuwarizmí va escriure dos llibres fonamentals per l'àlgebra:
A Kitab al-jam'wal tafriq bi hirab al-Hind ("Llibre de la suma i de la resta segons el mètode dels hindús") va proposar una nova forma d'operar a la tradicional de l'àbac, i va costar molt que s'acceptés. El mètode és el que s'utilitza avui en dia per ensenyar els nens a sumar: per tal de sumar 24 + 5, es col·loquen els dos nombres un a sota l'altre i se sumen, primer les unitats, després les desenes.
Al llibre esmentat anteriorment, Al-Kitab al-muhtasar fi hirab al-Jabr wa-l-muqabala ("Llibre condensat del càlcul per restauració i reducció") es proposen dues tècniques, que serien la base de l'àlgebra: al-jabr (restaurar) era recol·locar les coses "correctament", és a dir, si per exemple es tenia l'equació 3x + 2 = 4 − 2x, s'havia de passar a 3x + 2 + 2x = 4. L'altra operació, al-muqabala (reduïr) consistia en treure quantitats iguals: si per exemple, es tenia 5x + 2 = 2 + 2, aquesta equació era equivalent a 5x = 2.

diumenge, 4 de juliol del 2010

La Població a l'Edat Mitjana


Fa mil anys, la població mundial era molt més reduïda que en l'actualitat. Probablement, tota Anglaterra tenia menys habitants llavors que Manchester avui en dia, i molts menys que el Londres contemporani. Xina havia de comptar amb una desena part de la seva població actual.


La població va créixer ininterrompudament entre els anys 500 i 1900, de 200 milions a poc més de 1600 milions en 1900. Es veu una tendència que es remunta a l'aparició de l'agricultura. Hi va haver de transcórrer molt de temps perquè la població comencés a augmentar ràpidament, i encara que el procés es va accelerar en el transcurs dels segles, el creixement va ser molt lent en gairebé tots els punts del globus fins 1700. La raó és que perquè hi hagués més població havia d'haver més aliments i durant molts si fos l'única manera d'obtenir-consistir en talar boscos i tallar mala herba per procurar terres de cultiu, tasca que també resultava molt lenta.
De vegades es malmetien les collites o sobrevenia una epidèmia de pesta o una altra malaltia que delmava als pagesos i no quedava ningú per treballar la terra. Per això la gent també moria de fam, de vegades a milers.

Entre 4350 i 1400 van morir milions d'europeus, com va passar a la Xina i l'Índia fa tot just un segle (o en aquests mateixos països i Rússia en dates encara més recents). Quan es produïa una catàstrofe d'aquesta naturalesa la població trigava molt de temps a recuperar el nivell anterior.
Un altre dels motius pels quals el creixement de la humanitat va ser molt lent rau en el baix índex de l'esperança de vida, fins i tot fa pocs segles els europeus no arribaven als quaranta anys, degut en part a una alimentació pitjor que l'actual. La majoria de les persones creixia amb un cos esprimatxat, ossos febles i menors probabilitats de superar les malalties que els habitants del món d'avui en dia.
Els estudis antropològics en els cementiris han permès un major apropament a la demografia de l'època. Podem afirmar que la mortalitat infantil era molt elevada, establint-se la taxa en 45 per mil.
L'esperança de vida rondaria els 30 anys, situant-se la longevitat mitjana entre 30 i 40 anys per a les dones i 45 anys per als homes.
La majoria de les morts femenines es produeixen entre els 18 i 29 anys a causa de febres puerperals o parts difícils.
La natalitat també era molt alta, estimant-se en un 50 per mil però les famílies només tenien-de mitjana-un parell de fills que arribessin el matrimoni.
L'estatura mitjana s'acostaria a 1,67 metres per als homes i 1,55 per a les dones, alçades baixes possiblement a causa de la malnutrició.
Entre les malalties mentals trobem nombroses depressions, neurosi que explicarien paràlisi o fenòmens com les mans engarfiadas provocant que les ungles travessessin les palmes, manies agudes acompanyades de epilèpsies o estats maníacs associats o provocats per l'alcoholisme.
La poliomielitis estaria també a l'ordre del dia a causa de la desastrosa situació dels aqüeductes i la necessitat de consumir aigua estancada.
(Aquestes dades han pogut ser constatats gràcies als registres dels llocs de peregrinació ja que els monjos registraven els casos metges que arribaven per intentar establir diagnòstics seguint els ensenyaments d'Hipòcrates.)
En conseqüència, i fins època molt recent, es produïen descensos bruscos de població a causa de l'escassetat i les malalties, tot i això podem dir que el nombre d'éssers humans va seguir augmentant. Després es va disparar sobtadament, gràcies a una major producció d'aliments ja que els metges van descobrir mètodes per combatre les malalties, circumstància que, en gran mesura, va desembocar en la invenció de la «demografia»-l'estudi de la població-en els dos últims segles. Però de moment deixarem de banda aquest sobtat increment, ja que només anem a ocupar-nos del creixement lent que es va produir entre els anys 500 i 1500.
En la majoria dels països hi havia moltes més ciutats el 1500 que en el 500. Algunes eren molt grans, però en general no podem dir el mateix en el cas d'Europa, tot i que París, Milà, Florència, Venècia i Gènova s'aproximaven als 100.000 habitants poc després de 1 300.

Molt abans d'aquesta data, Constantinoble ocupava més de 1.500 hectàrees quan París penes tenia 10. Pequín comptava amb 1.000.000 d'habitants, aproximadament, cap al 1200 dC, Roma amb uns 20.000 (la població s'havia reduït respecte a la de la època de l'imperi romà, que s'elevava a 1.000.000). Durant més d'un mil.lenni, la majoria dels europeus va viure en ciutats de menys de 10.000 ànimes, el canvi més destacable entre el 500 i el 1500 va consistir en que va augmentar el nombre de ciutats d'aquesta mida. A més, la sort de les grans ciutats estava sotmesa a freqüents alts i baixos. Posem com a exemple una vegada més à Constantinoble: podia tenir 300.000 habitants al segle VI, però en el XV aquest número es va reduir a una vuitena part.
A l'Europa del 500 havia pocs intercanvis comercials entre països i fins i tot entre ciutats. Un segle més tard es convertiria en el centre comercial més important del món. En aquells dies els seus comerciants portaven ja mu dret temps realitzant transaccions amb la Xina i portant productes de l'Extrem Orient en caravanes que recorrien l'anomenada «ruta de la seda» (perquè per aquest camí es transportava la seda xinesa), que travessava l'Àsia Central.
EAl segle XIV van establir centres comercials a les costes africanes, dels que procedien els esclaus que arribaven a Europa. No obstant això, molt abans d'aquesta època ja havia altres pobles que realitzaven importants activitats comercials.
A poc a poc, els vaixells van passar a ser el vehicle més comú per al transport de mercaderies a grans distàncies, sobretot a partir del 1500. A l'interior del continent europeu resultava més fàcil portar els productes per via fluvial que per les carreteres, que eren molt pitjors que en època romana. Van aparèixer les fires, i diverses ciutats es van especialitzar en el comerç amb llocs llunyans. Durant molt de temps la més destacada va ser Venècia, que dominava la major part del tràfic comercial marítim amb la Mediterrània oriental i l'Àsia Menor.
Igual que la població, el comerç va créixer molt lentament durant molt de temps. El carregament de tots els vaixells que atracaven a la Venècia medieval en el transcurs d'un any-podia tenir cabuda en un vaixell de càrrega actual, i encara sobraria espai. Però amb les caravanes i els vaixells arribaven altres elements menys apreciats: per exemple, les rates, portadores de les puces que propagaven gèrmens des d'Àsia fins a Europa.

Història dels coberts


Les culleres han estat utilitzades com a estris per menjar des de temps paleolítics. La gent prehistòrica feia servir petxines o trossos de fusta com a tals.
Al segle I, els romans van afegir mànecs decoratius a les culleres, fabricats de diferents mides. Al llarg de la seva història, les culleres s'han fabricat d'ivori, os, banyes, fang, porcellana, vidre, or i plata.
Durant l'Edat Mitjana, els amfitrions proveïen als seus convidats de culleres fetes de fusta o cornamentes. La reialesa tenia culleres d'or i la gent benestant de plata. Al voltant del segle XIV, es van popularitzar les culleres fabricades amb estany, llautó i altres metalls, més accessibles per a la població en general.
Com a dada curiosa, els palets de fusta per menjar van ser desenvolupats a la Xina fa 5,000 anys.
L'origen de les forquetes de cuina pot rastrejar fins a l'època dels grecs. Eren més aviat grans, amb dues dents que ajudaven a tallar i servir la carn.
Al segle VII, les corts reials de l'Orient Mitjà van començar a fer servir forquilles per menjar a la taula. Durant els segles X al XIII, les forquetes eren usats comunament pels rics de Bizanci i una bizantina que es va casar amb un Duc de Venècia els va portar a Itàlia, on van ser àmpliament acceptats fins al segle XVI.
En 1533, les forquetes van ser portats d'Itàlia a França per Caterina de Mèdici. Els francesos també es van trigar a acceptar els forquilles, ja que pensaven que usar-los era una afectació.
Thomas Coryate va portar els primers forquilles a Anglaterra, després de veure'ls durant els seus viatges a Itàlia. Els anglesos els ridiculitzaven, per considerar efeminats i innecessaris. Per a què necessita una persona una forquilla, si Déu li va donar mans? es preguntaven.


No obstant això, lentament van ser acceptats pels rics. Es tractava de valuoses possessions, fets de materials costosos per impressionar als convidats. Més tard es van posar de moda i eren considerats un sofisticat luxe entre els nobles.


Les primeres forquilles per a la taula eren similars als de cuina, amb dues dents grans que permetien aturar la carn, però dels que relliscaven els trossos petits de menjar.
A finals del segle XVII es van dissenyar a França forquilles amb quatre dents corbs, el que evitava que caigués el menjar. A partir del segle XIX aquest tipus de forquilles es va començar a fabricar a Alemanya i Anglaterra i poc a poc van arribar a Amèrica.
Els ganivets han estat usats com a armes, eines i estris per menjar des de temps prehistòrics. No obstant això, és fins a temps relativament recents que han estat dissenyats per al seu ús a la taula.
Durant l'Edat Mitjana a Europa, els amfitrions no proveïen ganiveteria per als seus convidats, de manera que tots carregaven els seus propis ganivets, generalment penjats del cinturó. Eren prims i els seus puntes afilades servien per a picar el menjar i emportar a la boca.
Com els ganivets també eren armes, el seu ús a la taula era perillós. Una vegada que es van començar a usar els forquilles, ja no era necessari usar la seva punta afilada per menjar a la taula, per la qual cosa el rei Lluís XIV de França decretar que s'arrodoniran les puntes de tots els ganivets, per reduir la violència.
Amb l'aparició dels ganivets roms fabricats a Europa ia causa de l'escassetat de forquilles, els nord-americans van començar a utilitzar la cullera per aturar el menjar amb la mà esquerra mentre la tallaven amb el ganivet a la dreta i després canviaven la cullera de mà per emportar-a la boca.
Aquest estil de menjar va seguir fent ús encara després que els tenidors es van usar quotidianament als Estats Units. Actualment, és també correcte tallar un tros de carn i emportar-se'l a la boca amb la mà esquerra, sense canviar la forquilla de mà. Això sí, cal tallar un mos a la vegada.

Les Croades


Les croades foren una sèrie de campanyes militars, de caràcter religiós, a el fi d'alliberar Terra Santa (Jerusalem) dels musulmans sostingudes pels estats cristians durant l'edat mitjana (entre els segles XI i XIII, especialment entre els anys 1095 i 1276).
La majoria de croades foren de varis estats europeus i governants europeus que les van impulsar per conquerir les terres de Palestina que estaven en mans dels musulmans. Però també es varen lliurar croades en contra dels pagans eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com fou el cas de la Croada albigesa, així com també contra els estats que s'oposaven a la disciplina papal, com fou el cas de la Croada contra la Corona d'Aragó.


El vocable croada (de "creu", l'emblema dels croats) es va aplicar, especialment en el segle XIII, a les guerres contra els musulmans, els pobles pagans, els heretges cristians i els enemics polítics del Papat. Però, per extensió, el terme s'empra per descriure qualsevol guerra religiosa, política, espiritual (com la Reconquesta) i, en ocasions, qualsevol moviment polític o moral. Així, per exemple, a l'Estat espanyol, els alçats contra el govern legal republicà l'any 1936 aviat van denominar Croada a la guerra començada per ells mateixos (1936-1939) per considerar que el seu objectiu era vèncer l'ateisme i els nacionalismes perifèrics.
El terme croada prové de la creu que portaven a la bandera els expedicionaris o croats.


El context històric


L'inici de les croades va ser marcat amb l'objectiu de reconquerir Jerusalem i la resta de territoris anomenats Terra Santa, on van succeir fets destacats de la Bíblia, de mans dels musulmans. El Papa animava els reis i senyors feudals a usar el seu poder militar per expandir els territoris cristians. Algunes de les batalles més cruentes van tenir lloc a Jerusalem. Els croats rebien privilegis civils el perdó dels pecats després de jurar un vot (el nom croada ve de prendre la creu).
Posteriorment els papes van aplicar el terme a diferents guerres empreses amb el seu suport, en principi en defensa de la religió o de l'autoritat papal, com la croada contra els albigesos.
Les croades, tot i ser convocades en nom d'ideals com l'honor o la fe, sovint van acabar en actes de brutalitat i saquejos indiscriminats. Van obrir noves rutes comercials i van afavorir el desplaçament de població, amb l'intercanvi cultural que això suposà. Els castells europeus van veure's fortificats per les croades, per l'amenaça que suposaven soldats d'ambdós bàndols. Van suposar també l'inici de les persecucions massives contra els jueus.
A l'Imperi bizantí, la feblesa de l'emperador es va revelar amb la derrota a la Batalla de Manzikert contra l'Imperi Seljúcida el 1071, que va reduir els territoris asiàtics de l'imperi a l'Anatòlia occidental i Constantinoble. Un signe de la desesperació bizantina va ser la crida d'Aleix I Comnè al seu enemic, el Papa Gregori VII per obtenir ajut, però estant ocupat amb la querella de les investidures i no poder contar amb l'emperador alemany la croada no es va iniciar.


La Primera Croada (1095 - 1099)


Les croades van començar formalment el dijous 27 de novembre de 1095, en un descampat de la ciutat francesa de Clermont-Ferrand. Aquell dia, el papa Urbà II, successor de Gregori VII, va predicar a una multitud de seglars i clergues que assistien al Concili de Clermont. En el seu sermó, el papa va esbossar un pla per a una croada i va cridar els seus oients per unir-s'hi. La resposta va ser positiva i aclaparadora. Urbà II va encarregar als bisbes assistents al concili que tornessin a llurs localitats i reclutessin més fidels per a la susdita croada. També va dissenyar una estratègia bàsica segons la qual diferents grups de croats iniciaria el viatge a l'agost de l'any 1096. Cada grup s'autofinançaria i seria responsable davant el seu propi cap. Els grups farien el viatge per separat fins a la capital bizantina, Constantinoble (l'actual Istanbul, a Turquia), on es reagruparien. Des d'allà, llançarien un contraatac, juntament amb l'emperador bizantí i el seu exèrcit, contra els seljúcides, els quals havien conquerit Anatòlia. Una vegada que aquesta regió estigués sota control cristià, els croats realitzarien una campanya contra els musulmans de Síria i Palestina, essent Jerusalem el seu objectiu fonamental.


La Segona Croada


La resposta del Papat a aquella desfeta fou proclamar la Segona Croada a finals de l'any 1145. La nova convocatòria va atreure nombrosos expedicionaris, entre els quals van destacar el rei de França, Lluís VII i l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Conrad III. L'exèrcit germànic de Conrad va partir de Nuremberg el maig de 1147 camí de Jerusalem. Les tropes franceses van marxar un mes més tard. Prop de Dorilea les tropes alemanyes van fugir a conseqüència d'una emboscada turca. Desmoralitzats i atemorits, la major part dels soldats i pelegrins van tornar a Europa. L'exèrcit francès va romandre més temps, però el seu destí no va ésser molt millor i només una part de l'expedició original va arribar a Jerusalem l'any 1148. Després de deliberar amb el rei Balduí III de Jerusalem i els seus nobles, els croats van decidir atacar Damasc al juliol. La força expedicionària no va poder prendre la ciutat i, poc després d'aquest atac infructuós, el rei francès i les restes del seu exèrcit van tornar al seu país l'any 1150.


Saladí I i la Tercera Croada (1189–1192)


El fracàs de la Segona Croada va permetre la reunificació de les potències musulmanes. Zangi havia mort el 1146, però el seu successor, Nur al-Din, va convertir el seu imperi en la gran potència de l'Orient Mitjà. El 1169, les seves tropes, sota el comandament de Saladí, van obtenir el control d'Egipte. Quan Nur al-Din va morir cinc anys més tard, Saladí el va succeir com a governant de l'estat islàmic que s'estenia des del desert de Líbia fins a la vall del Tigris, i que envoltava els estats croats que encara existien per tres fronts. Saladí finalment va envair el regne de Jerusalem amb un enorme exèrcit el maig de 1187. El 4 de juliol va derrotar de forma definitiva l'exèrcit cristià a Hattin (Galilea). Encara que el rei de Jerusalem, Guiu de Lusignan, juntament amb alguns dels seus nobles, es van rendir i van sobreviure, tots els Cavallers Templers (excepte el Gran Mestre Gerard de Ridefort) i els Cavallers Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem van ser degollats en el camp de batalla o en les seues proximitats, i es va perdre la més valuosa relíquia de la cristiandat, la Veracreu. Saladí, després d'aquesta victòria, es va apoderar de la major part de les fortaleses dels croats en el regne de Jerusalem, incloent-hi la ciutat, la qual es va rendir el 2 d'octubre. En aquell moment l'única gran ciutat que encara posseïen els croats era Tir, al Líban, i Antioquia, a Síria.
El 29 d'octubre de 1187, el papa Gregori VIII va proclamar la Tercera Croada. L'entusiasme dels europeus occidentals va ser extraordinària i a les seues files es van apuntar tres grans monarques: l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (Frederic I), el rei francès Felip II i el rei d'Anglaterra, Ricard I. Aquests reis i llurs nombrosos seguidors van constituir la força croada més gran que havia tingut lloc des de 1095, però el resultat de tot aquest esforç va ser pobre. Frederic va morir a Anatòlia mentre viatjava a Terra Santa i la major part del seu exèrcit va tornar a Alemanya de forma immediata a la seua mort. Encara que tant Felip II com Ricard I van arribar a Palestina amb llurs exèrcits intactes, van ser incapaços de reconquerir Jerusalem o bona part dels antics territoris del regne llatí. Van aconseguir, però, arrencar del control de Saladí una sèrie de ciutats (incloent-hi Acre, ara a Israel), al llarg de la costa mediterrània. Cap al mes d'octubre de 1192, quan Ricard I va partir de Palestina, el regne llatí havia estat restablert. Aquest segon regne, molt més reduït que el primer i considerablement més feble tant a nivell polític com militar, perdurà en condicions precàries durant un segle més.


I encara hi va haver una quarta, cinquena, sisena i fins a nou croades, de cada vegada de menor entitat.



dijous, 1 de juliol del 2010

El Menjar del Senyors Feudals


Els menjars dels senyors feudals eren habitualment banquets pantagruèlics. La carn de cacera (al contrari del que es pensa) no era habitual en els menús diaris. Era la carn de corral, el peix, les aus i la verdura els ingredients que formaven part dels menús habituals. La cuina solia estar situada al pati, separada de la resta de les dependències per evitar els incendis. Normalment disposava d'un gran foc de cuina amb diversos annexos com el forn per el pa, la fruiteria, el celler i un gran magatzem on es guardaven les reserves de menjar. Encara que era gran la quantitat de menjar servida no vol dir això que tots els comensals mengessin de tot. Era com un gran "self service". Cada convidat elegia els plats que li interessaven. Normalment les receptes contenien pocs greixos ja que l'oli d'oliva i de nous s'utilitzava poc. A diferència de l'actualitat les salses no emulsionable amb farina, sinó que eren bastant àcides a base de vinagre i suc de llimona. La sal es feia servir com a conservant, normalment els porcs de la matança de tardor es conservaven al Saladero. Les espècies (el pebre, el gingebre, la canyella i la nou moscada sobretot) s'utilitzaven per a donar sabor exòtic als aliments i per dissimular el gust de la carn passada. El paper de les vinyes era molt important a tot Europa i la verema era una celebració importantíssima dins del calendari agrícola. No obstant això, el vi que es feia servir durant tot l'any tenia poca graduació.


Al final dels àpats s'utilitzava un vi perfumat amb mel i espècies. El pa blanc de blat només era utilitzat en la taula del senyor feudal. La resta dels mortals consumien habitualment pa de sègol ( de farina de xeixa) Els forners coïen pans grans que sovint es feien servir com a plat on reposar els aliments que es mengen. La llet i els seus deribat no eren de gran consum per la seva dificultat de conservació. Per aquest motiu els productes lactis més utilitzats eren la mantega i alguns formatges que s'utilitzaven en les "farinetes" que prenien els nens i en les postres, com per exemple, els flams. No obstant això, els ingredients habituals de les postres eren les fruites del temps, especialment l'illa que es conservava tot l'hivern. Se hacían compotas de higos y ciruelas. Es feien compotes de figues i prunes. Les confitures d'ametlles i avellanes macerades en mel (els castells medievals acostumaven a tenir les seves pròpies bresques) eren també postres exquisits. Quan el senyor feudal oranizaba un gran festí normalment convidava a representants de la noblesa que ocupaven llocs a la taula segons la seva importància.


El menjar s'agafava dels grans plats amb la forquilla de dues dents o amb la punta del ganivet. Estos con frecuencia eran dagas y puñales, aquests sovint eren dagues i punyals. Les peces de carn, sovint animals rostits i servits sencers, els tallava l'amo de la casa, l'amfitrió, amb l'espasa. No s'havia inventat encara el tovalló, les estovalles, sempre amb caiguda molt llarga del costat dels comensals, servia per limpiarse.Los purés i sopes es menjaven amb la cullera. Era habitual i ben vist menjar amb tres dits de cada mà per la qual cosa abans de menjar els comensals es solien rentar les mans. Els recipients rarament eren de vidre ja que eren un material car i luxós a les taules medievals. Normalment els convidats beuen en gots i copes de metall o fustes nobles. Segons ens explica el cèlebre cuiner medieval francès Taillevent, a les cuines de l'edat mitjana les xemeneies eren àmplies i altes. Un home, generalment, podia estar dret sense ajupir, i deu o dotze persones podien col.locar al voltant de la llar. L'ús de diversos fogons dividits en diversos compartiments no era freqüent com en l'actualitat. Els aliments es cuinaven sobre el foc de la xemeneia i es pot comprendre fàcilment que aquestes llars ardents no permetessin cuinar certs plats que calia remoure durant la cocció, o que es preparaven en petits calders. Això es cuinava amb fogonets plens de brases. Els arquitectes del segle XIII van començar a instal lar a les cuines fogons i també taules per decorar els plats abans de servir-los.
José Luis de la Torre
webmaster de www.educahistoria.com

dimecres, 23 de juny del 2010

L'Al-Àndalus


Al-Àndalus o l'Àndalus (en àrab, الأندلس) és el territori de la Península Ibèrica que restà sota poder musulmà durant l'edat mitjana, entre els anys 711 i 1492.
El nom tradicionalment s'havia escrit Al-Andalus, però actualment s'opta per la forma al-Àndalus que reprodueix la pronúncia àrab clàssica o Alandalús o al-Andalús segons la pronúncia en àrab andalusí. Alguns autors, opten, a més, per l'eliminació de l'article àrab al-, tot recomanant, aleshores, l'ús de l'article català el (de la mateixa manera que del terme àrab al-Màghrib deriva el topònim el Màgrib o el Magrib).


La conquesta


Entre els anys 711 i 716, els musulmans s'apoderaren de la península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses càntabres i pirenaiques. Aquesta conquesta, encara que tingué alguns moments puntuals de violència, fou una entrada pacífica i sense gaire resistències. Així per exemple, l'establiment dels àrabs a l'est peninsular començà propiciada pel pacte d'Abd-al-Aziz ibn Mussa ibn Nussayr amb Teodomir, una espècie de delegat del govern del regne visigot de Toledo, que canviava terra per privilegis. D'aquesta manera no hi hagué invasió com a tal, simplement els àrabs s'hi instal·laren i no hi va haver majors problemes.
Concretament, l'entrada a la península dels musulmans es produí en el desembarcament de Gibraltar en 27 d'abril de 711, sota el comandament del cabdill Tàriq ibn Ziyad, i el seu cap Mussa ibn Nussayr. I poc després, el 19 de juliol, els visigots foren derrotats, i el seu rei Roderic fou mort en la batalla de Guadalete.
L'Akhbar Majmua és una crònica anònima curta que relata la conquesta d'Al-Àndalus pels àrabs, el descobriment del Múqtabis d'Ibn Hayyan, que relata els mateixos fets més àmpliament, li van fer perdre interès.


Emirat de Còrdova


El 773, Abd-ar-Rahman I proclamà l'emirat de Còrdova, independitzat políticament i administrativa, car es mantenia la unitat espiritual i moral amb la resta de l'islam. Tot i això, el vertader organitzador de l'emirat independent fou Abd-ar-Rahman II, qui delegà els poders en mans dels visirs. La islamització fou molt ràpida, el nombre de mossàrabs (cristians en territori musulmà) es va reduir considerablement.
A l'arribada al tron d'Abd-ar-Rahman III en 912, la decadència política de l'emirat era un fet. Intentà imposar la seua autoritat i acabar amb les revoltes i conflictes, proclamant-se califa en 929 i originant el califat de Còrdova.


Califat de Còrdova


El 929, Abd-ar-Rahman III proclama el califat de Còrdova, declarant així la independència religiosa del califat abbàssida, a Bagdad. La proclamació tenia un doble propòsit: per una banda, en l'interior, els omeies volien reforçar la seua posició. Per altra, en l'exterior, amb l'objectiu de consolidar les rutes marítimes per al comerç en la Mediterrània, garantint les relacions econòmiques amb Bizanci i assegurar el subministrament d'or.
Després de la presa de Melilla en 927, a mitjans del segle X els omeies controlaven el triangle format per Algèria, Sijilmassa i l'oceà Atlàntic. El poder del califat s'estenia també cap al nord, i cap a 950 el Sacre Imperi Romanogermànic intercanviava ambaixadors amb Còrdova. Al nord de la península Ibèrica els xicotets regnes cristians es convertiren en possessions feudals del Califat, al qual reconeixien superioritat i arbitratge, però sofriren feixugues imposicions a canvi de la pau.
És l'etapa política de la presència islàmica a la península Ibèrica de major esplendor, encara que de curta durada ja que en la pràctica acabà en el 1010 amb la fitna o guerra civil pel tron que es desencadenà entre els partidaris del darrer califa legítim Hixam II, i els successors del seu primer ministre o hàjib, Almansor. Oficialment, no obstant això, el califat seguí existint fins a l'any 1031, en què fou abolit, la qual cosa donà lloc a la fragmentació de l'estat omeia en multitud de regnes coneguts com taifes.


Taifes


Les taifes van aparèixer com a conseqüència de la fitna que es va desencadenar pel tron entre els partidaris del darrer califa legítim Hixam III, i els successors d'Almansor. En el rerefons també existien problemes amb la sufocant pressió fiscal necessària per tal de finançar el cost dels esforços bèl·lics. La divisió es va reproduir en diverses ocasions i es crearen més taifes.
També se succeïren diferents invasions des del nord d'Àfrica, com la dels almoràvits (1090-1102), els almohades (1145-1146) i els benimerins (1224). Aquest debilitament progressiu va provocar que, a mitjan segle XIII, l'Àndalus quedara reduït al regne nassarita de Granada.


La Reconquesta


Entre els anys 718 i 1230 es formen els principals nuclis cristians a la península en els regnes de Lleó, Castella, Portugal, Navarra i la Corona d'Aragó.
En el segle XIII, es produeix un gran avanç cristià, comença l'expansió catalanoaragonesa per la Mediterrània i la unió de Castella amb Lleó.
La Reconquesta finalitza el 1492 amb la presa del regne nassarita de Granada pels Reis Catòlics que l'annexionaren a la Corona de Castella. Aquest mateix any es produeix l'expulsió dels jueus i el descobriment d'Amèrica.


Regne nassarita de Granada


L'any 1238 entra a Granada Muhàmmad ibn Nasr, també conegut com Al-Hamar (el Roig). És el fundador de la dinastia nassarita (que tingué vint soldans granadins) i el fundador del regne de Granada. Des del començament fou un regne amic dels reis castellans, però amb el pas dels anys hagué de fer-se tributari per tal de mantenir la independència.
El darrer rei d'aquesta dinastia fou Boabdil (Abu-Abd-Al·lah), derrotat el 1492 pels Reis Catòlics. A partir d'aqueix moment passà a formar part de la Corona de Castella.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Un poc de música?