El Cisma d'Occident

En la història de l'Església catòlica, Cisma d'Occident o Cisma Papal, és l'expressió utilitzada per fer designar el període de crisi viscut entre 1378 i 1417 durant el qual dos papes rivals, l'un establert a Roma i l'altre a Avinyó, es consideraven l'únic i legítim papa; a partir del Concili de Pisa (1409) els papes rivals foren tres. El cisma es va resoldre finalment amb el Concili de Constança (1417), que establí de nou un únic papa reconegut per tota la Cristiandat.

L'existència de dos papes rivals -Urbà VI a Roma i Climent VII a Avinyó- va plantejar, òbviament, la qüestió de quin d'ells dos era el legítim, la qual cosa va dividir la Cristiandat llatina en dues faccions: la romana i l'avinyonesa.
Entre els poders polítics, Polònia, Hongria, Portugal, Anglaterra, Flandes, molts estats italians i el Sacre Imperi Romanogermànic es declararen fidels al papa de Roma, mentre que França, Nàpols, Navarra, Castella, Savoia, alguns prínceps de l'Imperi enfrontats a l'Emperador i Escòcia es declararen d'obediència avinyonesa. D'entre els poders de la Cristiandat, cal assenyalar el cas del rei indiferent: Pere el Cerimoniós (1336-1387), que, durant tot el seu regnat, no es decantà pas per cap dels dos papes rivals, sinó que, mantenint una actitud equidistant, va mirar d'aprofitar-se de l'existència de dues corts papals enfrontades per afavorir els seus projectes expansionistes. Després de la mort de Pere el Cerimoniós, els seus fills Joan el Descurat (1387-1396) i Martí l'Humà es decantaren pel papa d'Avinyó.
Per altra banda, la divisió també afectà persones de reconegut prestigi d'aleshores, moltes de les quals, posteriorment, l'Església ha reconegut com a sants o beats. Així, Santa Caterina de Siena, Santa Caterina de Suècia, el Beat Pere d'Aragó, la Beata Ursulina de Parma, Felip d'Alençon i Gerard de Groote foren partidaris del papa de Roma, mentre que Sant Vicent Ferrer, Santa Coleta i el Beat Pere de Luxemburg obeïren el papa d'Avinyó. Generalment, els teòlegs i juristes de l'època adoptaren el punt de vista seguit pels poders polítics del seu país.
Al seu torn, els papes rivals s'excomunicaren mútuament i crearen un gran nombre de cardenals, als quals enviaven a defensar el seu partit.
Tanmateix, des del primer moment diversos teòlegs (p.e., Conrad de Gelnhausen o Enric de Langenstein, entre d'altres) van fer el que van poder per que s'acabés amb aquesta situació i es convoqués un Concili per tal de tornar a una Església unida.