Europa cap a l'any mil era un territori dividit en nombrosos regnes i estats independents. La dissolució de l'antic Imperi carolingi havia donat lloc al final del segle X a dues noves entitats territorials, el Sacre Imperi romanogermànic i el regne de França. A més a més, hi havia els regnes i comtats hispànics, els Estats Pontificis, els països eslaus, el regne d'Hongria, acabat de crear, el territori escandinau i Anglaterra on els normands van guanyar els saxons anglesos en la batalla de Hastings (1066) i es van establir al país.
Tots ells, al seu torn, estaven dividits en demarcacions territorials més petites, des dels ducats i els comtats fins a les castellanes i les senyories, en les quals l'autoritat de l'emperador o del rei a penes era reconeguda i el poder dels senyors era absolut.
No obstant això, per sobre del fraccionament i la diversitat lingüística i cultural, hi havia altres elements que dotaven el continent d'una gran unitat:
· La religió i la cultura escrita, ja que tot Europa era cristiana i els llibres i els documents oficials s'escrivien en llatí.
· El comerç, que assegurava la comunicació i l'intercanvi entre els països del nord i el sud del continent.
· Unes mateixes estructures socials, basades en la divisió entre senyors i camperols.
2 El feudalisme
La fragmentació de l'Imperi després de la mort dels hereus de Carlemany va provocar la divisió d'Europa en petits Estats gairebé independents. En aquests regnes, el poder dels monarques es va anar afeblint progressivament. A la falta d'autoritat s'hi sumaven el perill de noves invasions i la dificultat de defensar els territoris i les poblacions.
Els reis de l’època no disposaven de prou recursos per mantenir el control administratiu del territori i un exèrcit adient. A falta d'altres mitjans, van concedir als nobles la propietat territorial en benefici, en pagament pels serveis de defensa de la població.
Al començament, la donació del benefici no n'implicava la propietat (dret d’usdefruit). Finalment, la noblesa va aconseguir que el rei acceptés que aquestes terres, en un principi prestades, poguessin ser heretades, amb la qual cosa es van acabar convertint en propietat. El territori que es lliurava era el feu i la persona que el rebia, el vassall.
Amb el temps, els senyors feudals van assumir funcions que fins aleshores només corresponien al rei, com ara administrar justícia, encunyar moneda i gravar amb impostos. Tot i ser vassalls del rei, actuaven com si fossin reis locals. Ben aviat van començar a infeudar les propietats a altres vassalls. Així, els senyors feudals eren alhora vassalls del rei i senyors dels seus propis vassalls.
El lliurament del feu a un vassall es feia en la cerimònia d'homenatge. El senyor concedia un feu i oferia protecció El vassall, a canvi, jurava fidelitat i obediència i oferia respecte, consell i ajut militar quan el senyor el reclamava.
El feudalisme, doncs, no es va limitar a ser un mer sistema econòmic, en què la terra era la font de recursos principal, sinó que a més va constituir l'organització política i social de la major part d'Europa.
3 La societat feudal
Tradicionalment, els historiadors han dividit la societat feudal en tres estaments: la noblesa, la clerecia i el pobre. Però, si ens basem en l'explotació del treball camperol, que era el que feia rendible una propietat, es redueix a la confrontació de dos grups: privilegiats i no privilegiats.
Els estaments privilegiats els formaven tots els que tenien feus i vassalls a les seves ordres, en qualsevol grau (la noblesa i la clerecia):
· La noblesa o estament militar (bellatores) estava composta per grans propietaris. Des del castell, el senyor controlava la vida dels vassalls: administrava justícia, cobrava impostos i exercia les funcions de govern. Els cavallers també formaven part de l'estament militar; no eren propietaris de terres i l'única possessió que tenien era una muntura (els cavalls eren escassos en l'Alta Edat Mitjana), un equip de protecció i armes. Vivien en els castells del senyor.
· La clerecia era l'estament que es dedicava a l'oració (oratores) i a pregar pels altres dos estaments. Hem de distingir entre alta clerecia (bisbes, abats.... és a dir, senyors feudals amb grans propietats) i baixa clerecia (sacerdots i frares). Igual com el castell, el monestir era un centre de poder, però a més era un lloc d'oració, estudi i treball. Geogràficament estava situat en un punt aïllat, però estratègic.
Per sota d'aquests dos grups hi havia els no privilegiats (laboratores) que es dedicaven únicament al treball. Se'n distingeixen dues classe fonamentals: els vilans, que solien ser homes lliures, i els serfs, al quals no es reconeixia la llibertat.
· Els vilans eren camperols que treballaven unes terres per les quals pagaven al propietari, el senyor feudal, una part de la collita. Dedicaven un determinat nombre de dies l'any a treballar en les terres exclusives del senyor.
· Els serfs no eren lliures, pertanyien al senyor ja des del naixement encara que en alguns casos els vilans es podien convertir en serfs si no pagaven al senyor. No tenien llibertat per contreure matrimoni, llegar béns als fills sense permís del senyor, no podien abandonar les terres ...
4 El domini feudal
El domini, paraula que deriva etimològicament del terme llatí domus ,casa, era la terra del senyor. Es dividia en una part conreada per serfs (domini directe) i una altra de distribuïda entre els vilans (dominí útil):
· El domini directe eren les terres més bones del feu, i les conreaven els serfs del senyor. S'hi produïa el necessari per mantenir les persones que vivien en el castell i la resta es venia en els mercats del burg. De vegades els dominis directes del senyor estaven especialitzats en una monocultura, com ara la vinya (per a l'elaboració de vi) o els cereals...
· El domini útil estava dividit en parcel·les per als vilans. Cada parcel·la tenia un hort i, amb aquest hort, el vilà alimentava la família i pagava el senyor. El que sobrava es portava al mercat dels burgs. Uns quants dies determinats per any, el vilà havia de treballar en el domini directe.
Amb freqüència, la meteorologia adversa malmetia la collita. Quan això es produïa, si els vilans no pagaven al senyor la quantitat fixada i en la data prevista perdien la llibertat i es convertien en serfs.
Per augmentar les rendes, el senyor construïa en les pròpies terres tot el que era necessari per a la transformació dels productes del camp com, per exemple, el molí per moldre els cereals, el forn per coure el pa, o la ferreria per fabricar instruments agrícoles. El senyor prohibia al camperol de construir-se utillatges propis i l'obligava a fer servir els seus, pels quals cobrava.
Els boscos del domini també pertanyien al senyor. Els camperols podien gaudir d'aquests boscos i de les deveses. En el bosc es trobava el material combustible per al foc, única calefacció i cuina d'aquell temps, fruites silvestres o glans per als porcs, un dels animals més preats.
5 La monarquia feudal
Amb la descomposició de l'Imperi carolingi, els senyors més importants van ampliar cada vegada més el seu poder i es van convertir en reis, creant regnes propis a partir de feus. El feudalisme es va imposar en els regnes de l'Europa occidental, des del nord de la península Ibérica fins a l’Imperi germànic.
Per sobre de tots els estaments hi havia el rei. Però aquest no sempre era el senyor feudal més poderós del regne. Així, el rei de França, a començament del segle XI, posseïa un domini tres vegades inferior al d'un dels seus vassalls, el duc de Normandia.
Per consolidar el poder i incrementar el patrimoni, alguns reis, que tenien el suport de l’Església, van haver de lluitar contra el poder dels vassalls o practicar una hàbil política matrimonial.
Una tercera onada d'invasions va arrasar Europa: la dels pirates musulmans, els sarraïns. Amb base a Tunísia, es dedicaven al saqueig i a la captura d'esclaus a les regions costaneres de la Provença i d’Itàlia. L'intent d'ocupar el sud d’Itàlia no va prosperar a causa de la intervenció de la flota bizantina. Sols van poder conquerir Sicília, que va ser ocupada durant dos segles, aproximadament.
6 El paisatge agrari medieval
El món medieval era eminentment rural. A diferencia de L’Imperi romà, en què l'economia urbana era important, durant el feudalisme el camp va predominar sobre les ciutats. Des del segle IX fins al segle XI, el sistema feudal va funcionar gairebé exclusivament des d'uns centres de poder, els castells i els monestirs. El senyor controlava que els vilans li lliuressin una part de la collita, ja fos en productes naturals, en dies de feina, o en diners.
Els camperols, que constituïen la major part de la població, vivien en cabanes pobres de tova, pedra o fusta. El seu treball es regia per l'horari del Sol. Un cop feta la collita, i separades les parts destinades al senyor, el camperol n'havia de lliurar una desena part a la parròquia, el delme, i reservar-ne una altra per a la sembra vinent.
El rendiment del camp era baix. Es feien servir eines rudimentàries i, quan el temps era poc favorable, els resultats encara eren més pobres. Al vilà, doncs, no li quedaven gaires excedents per vendre al mercat, cosa que li limitava la capacitat per millorar el nivell de vida. A més, l’alimentació escassa provocava malalties que delmaven la població.
En anys de males collites, la fam era una conseqüència obligada, provocant una disminució de les defenses de l’organisme, cosa que feia incrementar la mortalitat.
Com a conseqüència d'això, durant l'Alta Edat Mitjana la vida era molt precària i la població va romandre pràcticament estable.
La vida dels camperols era molt monòtona i sols variava els dies de festa, que es reunien a la parròquia, oïen missa, escoltaven el rector i conversaven. Els dies de mercat anaven a vendre els escassos excedents que tenien i compraven el poc que els permetia la seva limitada capacitat adquisitiva.
7 Els canvis del segle XI
Al final del segle X i al llarg del segle XI es va produir un increment demogràfic notable, que va anar acompanyat d'un apreciable ressorgiment econòmic de la societat europea.
L’augment de la població va provocar que es busquessin noves terres per al conreu. Això es va fer generalment a costa del bosc (es van talar arbres), però també es van guanyar terrenys al mar i es van dessecar i drenar terrenys pantanosos.
El desenvolupament agrícola es va incrementar gràcies a alguns progressos tècnics:
· Difusió de l'arada amb rodes i orellons, que removia profundament la terra, l'airejava i permetia que el terra fos més porós i retingués més humitat.
Modificacions tècniques en els arreus dels animals de tir. Per exemple, en els bous, el jou va substituir la corda que es lligava a les banyes, i en els cavalls, la collera va reemplaçar la corretja al voltant del coll.
Es va experimentar el conreu rotatori dels cereals i els llegums per aprofitar millor els recursos de la terra.
Totes aquestes millores van influir també en l'augment de la població; per tant, l'increment demogràfic no solament és causa, sinó també conseqüència de les millores del treball del camp.
8 L'Església i el món feudal
Particularment, des de l'any 1000, els clergues van tendir a difondre la teoria que la societat («la casa de Déu») estava dividida en tres grups: els qui oren (oratores), els qui guerregen (bellatores) i els qui treballen (laboratores). El primer responia a l'Església, el segon a la noblesa i el tercer incloïa els camperols.
Com es pot veure, de la «casa de Déu» s’excloïen els artesans, la gent de negocis, els mercaders, la gent que manejava diners, en definitiva els habitants de les ciutats. La importància encara escassa de les ciutats, la forta dissociació entre camp i ciutat i la convicció que tota la riquesa provenia de la terra, justificaven la remarcada exclusió. Delimitats els tres estaments (pràcticament tres castes), l'Església va abocar tota la seva energia al llarg de l'Edat Mitjana a donar les normes corresponents per al bon funcionament de cada un d'ells dins d'una moral cristiana.
8.1 El feudalisme eclesiàstic
L'enorme quantitat de terres que l'Església va anar acumulant durant l'Alta Edat Mitjana, va fer que s'integrés al procés de feudalització. Com a administradors que eren d'importants propietats, tant els bisbes com els abats es van integrar dins la jerarquia feudal, ja que els monarques temien deixar fora de la seva autoritat persones amb tant poder material a les seves mans. Així, la presa de possessió del càrrec d'abat o de bisbe va esdevenir un acte de vassallatge en el qual el monarca lliurava el bàcul i l'anell, símbols d'autoritat, al nou titular, alhora que el nou càrrec li retia vassallatge comprometent-se a ser-Ii fidel i servir-lo.
Naturalment, per a un gran senyor de terres, encara que fos eclesiàstic, servir el monarca, en una època de guerres i d'inseguretat, significava servir-lo mitjançant les armes. Per tant, era normal que els senyors eclesiàstics guerregessin ells mateixos i tinguessin al seu servei un cos de cavallers vassalls.
El control de les poderoses senyories eclesiàstiques va arribar a ser tan important per als monarques d'aquesta època que era ben usual que els reis i els comtes lliuressin els càrrecs de bisbe, abat o abadessa (investidura) a parents propers o a persones de la seva més alta confiança.
8.2 Els monestirs
Amb la fundació de l'abadia de Cluny (Borgonya) el 909, es va iniciar un moviment de renovació monàstica que va contribuir a la recuperació del. prestigi i de l'autoritat que l’Església havia perdut, tant per la seva integració en el món feudal, com per la relaxació de la disciplina als monestirs. Al llarg dels segles X i XI, quasi 200 monestirs van passar a dependre directament de l'abat de Cluny, sense estar supeditats per cap vincle feudal a senyors o a monarquies.
Aquesta independència, l'exemple de la seva espiritualitat, la seva cultura (ciències, música, arquitectura), el fet que d'entre els seus membres sortissin diversos papes, etc., van atorgar a l'abadia una clara influencia sobre els monarques de l'Europa occidental.
L'exemple de Cluny va donar peu, als segles XI i XII, a noves reformes amb aspiracions d'espiritualitat i d’independència temporal, d'entre les quals s'ha de destacar, la reforma originada a l'abadia de Cîteaux (Císter) el 1097, també d'arrel benedictina. L'orde del Císter posava molt en alça la importància del treball corporal.
Així, dels més de 500 monestirs cistercencs existents al final del segle XII, molts d'ells, abocats a les feines del camp, s'havien convertit en autèntiques granges pilot, exemplars en la seva època.
Des d'aquestes granges, el Císter va desenvolupar una intensa labor de colonització agrària i d'expansió ramadera, tot plegat enfocat:
· Cap a la comercialització dels productes agrícoles.
· La cria i la venda de cavalls.
· La industrialització de la seva producció ramadera (llana, adob de pells i pergamí).
Aquest orde també va contribuir al desenvolupament de la metal·lúrgia, gràcies al control de nombroses mines de ferro, a la instal·lació a diversos monestirs de fundicions i de forges per a l'obtenció i al treball d'aquest metall tan important en la fabricació dels estris agrícoles.
9 L'Església, una forja ordenadora del món feudal
Durant els segles X i XII, les guerres, el bandidatge, els enfrontaments entre senyors feudals, amb les seves conseqüències de mort, destrucció i inseguretat, van ser constants en el món feudal europeu. Per això l’Església es va plantejar de fomentar la pau i de crear un model de cavaller cristià perquè el seguís la noblesa.
Cap al segle XI l’Església va instituir la Pau de Déu, que s'havia d'aplicar a territoris concrets, en els quals els bisbes arribaven a organitzar cossos armats per tal d'impedir tot conflicte. Quasi simultàniament es va promoure la practica de la Treva de Déu, que prohibia als cristians de lluitar entre si des de la nit del dimecres fins al matí del dilluns, i durant tota una sèrie de festes.
Igualment, l’Església, promovent l'esperit de Croada (lluita contra els infidels) canalitzava l'agressivitat d'una multitud de cavallers pobres o secundaris cap a empreses d'expansió del cristianisme per les armes, com la lluita contra els musulmans a la península Ibérica o les croades contra els turcs o Bizanci a l'Orient.
Paral·lelament, se cercava gràcies a la poesia èpica i a la lírica la figura del cavaller cristià fidel fins a la mort al seu senyor, capaç de renunciar a tot un botí, sempre disposat a lluitar pel bé comú o contra els heretges, protector dels pobres, els orfes i les vídues.
El respecte a la dona es va estimular amb la devoció del cavaller per la seva dama, encara que l’Església va tractar de seguida d'orientar aquest amor profà cap a la devoció a la Verge. Fins i tot, per tal d'accentuar el caràcter sagrat de la pertinença a l'orde de cavalleria, l'acte d'armar cavaller es va fer quasi un sacrament.
10 Una cultura de monjos i de guerrers
Durant l'Alta Edat Mitjana la cultura va viure reclosa als monestirs. La tasca cultural que van desenvolupar pot dir-se que estava centrada en el scriptorium, lloc on els monjos reproduïen els textos sagrats i algunes obres clàssiques llatines. Com a obres originals només es produïen algunes compilacions o síntesis científiques d'obres escrites a l'antiguitat, alguna cosa de poesia i ja menys de teatre religiós. L'esperit cultural monàstic defensava que tota la cultura havia d'estar encaminada a la comprensió millor de les Sagrades Escriptures.
De la segona meitat del segle XI endavant, es va produir un ressorgiment literari mogut per la necessitat de donar a la classe dirigent una literatura per al seu estímul i al seu gust. En primer lloc, dirigint-se al cavaller feudal, del qual s'havia de fer un bon vassall i un croat cristià, van aparèixer obres èpiques nacionals: la Chanson de Roland i els poemes del cicle de Guillaume d'Orange, a França; el Cantar de Mio Cid a Castella; el Nibelungelied, a Alemanya.
En segon lloc, per a la noblesa que vivia als castells, va sorgir la poesia amatòria. El primer gran trobador és un membre de l'alta noblesa: Guillem IX d'Aquitània (10711126); el van seguir durant tot el segle XII una infinitat de trobadors, que van fer d'aquest segle el segle de la cortesia.
11 Romànic
La prosperitat material i la renovació espiritual que hi va haver del segle XI al XIII es van manifestar també en la multiplicació per tot Europa del nombre d'esglésies i d'edificis religiosos. Per construir-los es van reutilitzar tècniques romanes, com l'arc de mig punt i la volta, i per això aquest art és conegut amb el nom de romànic. Ara bé, també hi són perceptibles les influenciés orientals i germàniques.
L'arquitectura romànica va aparèixer primer a les regions més desenvolupades, com la Llombardia, la Borgonya i Normandia, des d'on es va estendre a la resta d'Europa. Per això, malgrat les peculiaritats locals i regionals, el romànic presenta una gran unitat i pot ser considerat el primer art europeu, es un art cristià rural i l’Església en va ser l'edifici més important.
Tres factors van contribuir poderosament a la seva difusió:
Els pelegrinatges,
L'expansió dels ordes monàstics (Cluny i el Císter)
La reorganització de l'Església.
Podem trobar esglésies a les petites ciutats; però, sobretot, al camp, als monestirs, a les viles o als castells. Sol ser un edifici petit - si bé també hi ha esglésies molt grans - construïts de pedra, amb una planta, certs elements constructius i unes formes decoratives molt semblants a tota l'Europa feudal.
11.1 Els mestres constructors d'esglésies.
¿Qui construïa aquestes esglésies? Quan un noble, un bisbe o un abat volia aixecar una església cridava, normalment, un mestre constructor de renom i firmaven un contracte. Aquest acostumava a treballar amb la seva brigada de picapedrers, paletes, fusters, etc.
D'altra banda, el noble, el bisbe o l'abat podia facilitar al mestre d'obres fusters, paletes, etc., dels seus feus i mà d'obra abundant i gratuïta (era obligatori pels pagesos) per fer feines més feixugues, com ara la de traginar els materials de construcció (pedra, fusta, sorra per al morter, etc.), que a vegades calia anar a buscar molt lluny o bé pujar-los a les bastides.
El mestre constructor, que mantenia en secret els seus plans i els seus mètodes de treball, també era un organitzador consumat. No tan sols s'encarregava d'aixecar l’edifici, sinó que també buscava les millors pedreres, organitzava el trasllat,, contractava els obrers quan calia, repartia la feina, etc. Els picapedrers havien de ser bons especialistes, perquè per formar els arcs o aixecar les parets calia que les pedres estiguessin ben tallades. N'hi havia molts que firmaven la seva feina fent un senyal o un dibuix.
11.2 Les parts d'una església romànica.
· Planta basilical (com una basílica romana)
· Planta de creu llatina, amb una nau principal més llarga i una altra de més curta (transsepte), que es creuen (creuer).
· Al fons de la nau principal hi ha l'absis, que generalment és semicircular.
· A un dels costats pot haver-hi el claustre, amb pòrtics.
· La façana o prop del creuer, un alt campanar.
El principal problema que van tenir els seus constructors va ser el de la coberta. Els sostres plans de fusta cremaven molt fàcilment. Era necessari construir sostres de pedra.
Només tenien una solució: usar la volta i la cúpula, que els bizantins construïen amb tanta perfecció. De primer ho van fer amb poca manya; però, d'ençà de les croades, van arribar les tècniques del Pròxim Orient i les esglésies romàniques es van tornar més altes i més perfectes. Calia calcular correctament els pesos i les forces de les voltes i les cúpules, per construir parets, pilastres i columnes que fossin prou sòlides per sostenir-les.
Les voltes que més es van usar van ser les de mitja circumferència, mig punt o de canó. Per sostenir-les es van veure obligats a construir uns murs molt gruixuts i no gaire alts. Tampoc van poder obrir grans finestres, perquè haguessin tret resistència als murs. Van fer petits ulls de bou rodons, i espitlleres o sageteres. Tot i amb això va ser necessari que a la part dels murs on reposaven els arcs torals, que descarregaven una part de la forma de les voltes, construïssin uns contraforts massissos.
11.3 La decoració interior.
La decoració d'aquestes esglésies podia ser esculpida i pintada. L'escultura i la pintura depenien de l'arquitectura. Servien per ensenyar i recordar els passatges de la Bíblia a la major part del poble, que no sabia llegir.
Escultura:
S'esculpien, sobretot, la façana i els capitells dels claustres. Amb freqüència l'escultura subratlla la importància de les parts de l’edifici.
La temàtica és narrativa i didàctica (escenes bíbliques) o decorativa (motius vegetals, geomètrics, monstres ... ). Tan sols al final del període romànic (segona meitat del segle XII), les escultures comencen a cobrar una certa vida i una certa independència en relació a les formes arquitectòniques.
Avui ens semblen relleus toscos i ingenus, tècnicament pobres, però tenien una gran expressivitat.
Dalt de la porta major d'entrada, al timpà semicircular, s'hi esculpia el Crist jutge (Pantocràtor) rodejat dels símbols dels quatre evangelistes.
La pintura:
Igual que l'escultura, la pintura forma part de la decoració del temple i recobreix pràcticament totes les parets del seu interior. És una pintura antinaturalista que prefereix plasmar vivències religioses abans que reproduir formes reals. Sotmesa a un gran procés d'abstracció, té molt de poder expressiu i la seva forma i el seu color responen a una intencionalitat simbòlica.
Tècnicament presenta línies grosses per contornejar les figures,, donant així al dibuix tot el pes de les formes. Els colors són purs, sense, barreges, i el seu to viu, que produeix una forta impressió, respon sens dubte al simbolisme medieval.
La pintura romànica no té profunditat ni tampoc llum: les figures es disposen paral·lelament i juxtaposades sobre un fons monocrom o llistat amb franges horitzontals.
La composició és plana i frontal i les imatges solen deformar-se per tal de destacar la jerarquia dels personatges o el seu valor simbòlic.
El Pantocràtor s'acostumava a pintar també a l'interior de l'absis, damunt l'altar major. Era un Crist sever, jutge majestuós. Es pintava a la paret, damunt d'una capa de guix, usant la tècnica del fresc. A sota del Pantocràtor s'hi pintaven sants i escenes bíbliques.
I també a les parets. A voltes, quan l'església estava dedicada a la Verge, aquesta era representada a l'absis amb el nen assegut a la falda (Theotokos).
11.4 El gust per la simbologia
Encara que la seva tosquedat i la seva àmplia difusió en medis rurals ens pugui fer creure que el romànic estava relacionat amb els gustos populars de la seva època, no era pas així. Tant en l'arquitectura com en la pintura i l'escultura tots els elements obeeixen a simbolismes que provenen de la mentalitat amb què s'interpretava la Bíblia en els cercles monàstics durant l'Edat Mitjana. Alguns significats resulten equívocs i difícils d'interpretar; d'altres, però, són força evidents. La planta de les esglésies simbolitza alhora la creu i el cos de Crist. La volta del cor, al qual s'entra a través d'un arc triomfal, simbolitza la Jerusalem celest, i per això sovint està coberta amb pintures que representen el Crist en majestat o la Verge amb el Nen.
