Les croades foren una sèrie de campanyes militars, de caràcter religiós, a el fi d'alliberar Terra Santa (Jerusalem) dels musulmans sostingudes pels estats cristians durant l'edat mitjana (entre els segles XI i XIII, especialment entre els anys 1095 i 1276).
La majoria de croades foren de varis estats europeus i governants europeus que les van impulsar per conquerir les terres de Palestina que estaven en mans dels musulmans. Però també es varen lliurar croades en contra dels pagans eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com fou el cas de la Croada albigesa, així com també contra els estats que s'oposaven a la disciplina papal, com fou el cas de la Croada contra la Corona d'Aragó.
La majoria de croades foren de varis estats europeus i governants europeus que les van impulsar per conquerir les terres de Palestina que estaven en mans dels musulmans. Però també es varen lliurar croades en contra dels pagans eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com fou el cas de la Croada albigesa, així com també contra els estats que s'oposaven a la disciplina papal, com fou el cas de la Croada contra la Corona d'Aragó.
El vocable croada (de "creu", l'emblema dels croats) es va aplicar, especialment en el segle XIII, a les guerres contra els musulmans, els pobles pagans, els heretges cristians i els enemics polítics del Papat. Però, per extensió, el terme s'empra per descriure qualsevol guerra religiosa, política, espiritual (com la Reconquesta) i, en ocasions, qualsevol moviment polític o moral. Així, per exemple, a l'Estat espanyol, els alçats contra el govern legal republicà l'any 1936 aviat van denominar Croada a la guerra començada per ells mateixos (1936-1939) per considerar que el seu objectiu era vèncer l'ateisme i els nacionalismes perifèrics.
El terme croada prové de la creu que portaven a la bandera els expedicionaris o croats.
El terme croada prové de la creu que portaven a la bandera els expedicionaris o croats.
El context històric
L'inici de les croades va ser marcat amb l'objectiu de reconquerir Jerusalem i la resta de territoris anomenats Terra Santa, on van succeir fets destacats de la Bíblia, de mans dels musulmans. El Papa animava els reis i senyors feudals a usar el seu poder militar per expandir els territoris cristians. Algunes de les batalles més cruentes van tenir lloc a Jerusalem. Els croats rebien privilegis civils el perdó dels pecats després de jurar un vot (el nom croada ve de prendre la creu).
Posteriorment els papes van aplicar el terme a diferents guerres empreses amb el seu suport, en principi en defensa de la religió o de l'autoritat papal, com la croada contra els albigesos.
Les croades, tot i ser convocades en nom d'ideals com l'honor o la fe, sovint van acabar en actes de brutalitat i saquejos indiscriminats. Van obrir noves rutes comercials i van afavorir el desplaçament de població, amb l'intercanvi cultural que això suposà. Els castells europeus van veure's fortificats per les croades, per l'amenaça que suposaven soldats d'ambdós bàndols. Van suposar també l'inici de les persecucions massives contra els jueus.
A l'Imperi bizantí, la feblesa de l'emperador es va revelar amb la derrota a la Batalla de Manzikert contra l'Imperi Seljúcida el 1071, que va reduir els territoris asiàtics de l'imperi a l'Anatòlia occidental i Constantinoble. Un signe de la desesperació bizantina va ser la crida d'Aleix I Comnè al seu enemic, el Papa Gregori VII per obtenir ajut, però estant ocupat amb la querella de les investidures i no poder contar amb l'emperador alemany la croada no es va iniciar.
Posteriorment els papes van aplicar el terme a diferents guerres empreses amb el seu suport, en principi en defensa de la religió o de l'autoritat papal, com la croada contra els albigesos.
Les croades, tot i ser convocades en nom d'ideals com l'honor o la fe, sovint van acabar en actes de brutalitat i saquejos indiscriminats. Van obrir noves rutes comercials i van afavorir el desplaçament de població, amb l'intercanvi cultural que això suposà. Els castells europeus van veure's fortificats per les croades, per l'amenaça que suposaven soldats d'ambdós bàndols. Van suposar també l'inici de les persecucions massives contra els jueus.
A l'Imperi bizantí, la feblesa de l'emperador es va revelar amb la derrota a la Batalla de Manzikert contra l'Imperi Seljúcida el 1071, que va reduir els territoris asiàtics de l'imperi a l'Anatòlia occidental i Constantinoble. Un signe de la desesperació bizantina va ser la crida d'Aleix I Comnè al seu enemic, el Papa Gregori VII per obtenir ajut, però estant ocupat amb la querella de les investidures i no poder contar amb l'emperador alemany la croada no es va iniciar.
La Primera Croada (1095 - 1099)
Les croades van començar formalment el dijous 27 de novembre de 1095, en un descampat de la ciutat francesa de Clermont-Ferrand. Aquell dia, el papa Urbà II, successor de Gregori VII, va predicar a una multitud de seglars i clergues que assistien al Concili de Clermont. En el seu sermó, el papa va esbossar un pla per a una croada i va cridar els seus oients per unir-s'hi. La resposta va ser positiva i aclaparadora. Urbà II va encarregar als bisbes assistents al concili que tornessin a llurs localitats i reclutessin més fidels per a la susdita croada. També va dissenyar una estratègia bàsica segons la qual diferents grups de croats iniciaria el viatge a l'agost de l'any 1096. Cada grup s'autofinançaria i seria responsable davant el seu propi cap. Els grups farien el viatge per separat fins a la capital bizantina, Constantinoble (l'actual Istanbul, a Turquia), on es reagruparien. Des d'allà, llançarien un contraatac, juntament amb l'emperador bizantí i el seu exèrcit, contra els seljúcides, els quals havien conquerit Anatòlia. Una vegada que aquesta regió estigués sota control cristià, els croats realitzarien una campanya contra els musulmans de Síria i Palestina, essent Jerusalem el seu objectiu fonamental.
La Segona Croada
La resposta del Papat a aquella desfeta fou proclamar la Segona Croada a finals de l'any 1145. La nova convocatòria va atreure nombrosos expedicionaris, entre els quals van destacar el rei de França, Lluís VII i l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Conrad III. L'exèrcit germànic de Conrad va partir de Nuremberg el maig de 1147 camí de Jerusalem. Les tropes franceses van marxar un mes més tard. Prop de Dorilea les tropes alemanyes van fugir a conseqüència d'una emboscada turca. Desmoralitzats i atemorits, la major part dels soldats i pelegrins van tornar a Europa. L'exèrcit francès va romandre més temps, però el seu destí no va ésser molt millor i només una part de l'expedició original va arribar a Jerusalem l'any 1148. Després de deliberar amb el rei Balduí III de Jerusalem i els seus nobles, els croats van decidir atacar Damasc al juliol. La força expedicionària no va poder prendre la ciutat i, poc després d'aquest atac infructuós, el rei francès i les restes del seu exèrcit van tornar al seu país l'any 1150.
Saladí I i la Tercera Croada (1189–1192)
El fracàs de la Segona Croada va permetre la reunificació de les potències musulmanes. Zangi havia mort el 1146, però el seu successor, Nur al-Din, va convertir el seu imperi en la gran potència de l'Orient Mitjà. El 1169, les seves tropes, sota el comandament de Saladí, van obtenir el control d'Egipte. Quan Nur al-Din va morir cinc anys més tard, Saladí el va succeir com a governant de l'estat islàmic que s'estenia des del desert de Líbia fins a la vall del Tigris, i que envoltava els estats croats que encara existien per tres fronts. Saladí finalment va envair el regne de Jerusalem amb un enorme exèrcit el maig de 1187. El 4 de juliol va derrotar de forma definitiva l'exèrcit cristià a Hattin (Galilea). Encara que el rei de Jerusalem, Guiu de Lusignan, juntament amb alguns dels seus nobles, es van rendir i van sobreviure, tots els Cavallers Templers (excepte el Gran Mestre Gerard de Ridefort) i els Cavallers Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem van ser degollats en el camp de batalla o en les seues proximitats, i es va perdre la més valuosa relíquia de la cristiandat, la Veracreu. Saladí, després d'aquesta victòria, es va apoderar de la major part de les fortaleses dels croats en el regne de Jerusalem, incloent-hi la ciutat, la qual es va rendir el 2 d'octubre. En aquell moment l'única gran ciutat que encara posseïen els croats era Tir, al Líban, i Antioquia, a Síria.
El 29 d'octubre de 1187, el papa Gregori VIII va proclamar la Tercera Croada. L'entusiasme dels europeus occidentals va ser extraordinària i a les seues files es van apuntar tres grans monarques: l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (Frederic I), el rei francès Felip II i el rei d'Anglaterra, Ricard I. Aquests reis i llurs nombrosos seguidors van constituir la força croada més gran que havia tingut lloc des de 1095, però el resultat de tot aquest esforç va ser pobre. Frederic va morir a Anatòlia mentre viatjava a Terra Santa i la major part del seu exèrcit va tornar a Alemanya de forma immediata a la seua mort. Encara que tant Felip II com Ricard I van arribar a Palestina amb llurs exèrcits intactes, van ser incapaços de reconquerir Jerusalem o bona part dels antics territoris del regne llatí. Van aconseguir, però, arrencar del control de Saladí una sèrie de ciutats (incloent-hi Acre, ara a Israel), al llarg de la costa mediterrània. Cap al mes d'octubre de 1192, quan Ricard I va partir de Palestina, el regne llatí havia estat restablert. Aquest segon regne, molt més reduït que el primer i considerablement més feble tant a nivell polític com militar, perdurà en condicions precàries durant un segle més.
El 29 d'octubre de 1187, el papa Gregori VIII va proclamar la Tercera Croada. L'entusiasme dels europeus occidentals va ser extraordinària i a les seues files es van apuntar tres grans monarques: l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (Frederic I), el rei francès Felip II i el rei d'Anglaterra, Ricard I. Aquests reis i llurs nombrosos seguidors van constituir la força croada més gran que havia tingut lloc des de 1095, però el resultat de tot aquest esforç va ser pobre. Frederic va morir a Anatòlia mentre viatjava a Terra Santa i la major part del seu exèrcit va tornar a Alemanya de forma immediata a la seua mort. Encara que tant Felip II com Ricard I van arribar a Palestina amb llurs exèrcits intactes, van ser incapaços de reconquerir Jerusalem o bona part dels antics territoris del regne llatí. Van aconseguir, però, arrencar del control de Saladí una sèrie de ciutats (incloent-hi Acre, ara a Israel), al llarg de la costa mediterrània. Cap al mes d'octubre de 1192, quan Ricard I va partir de Palestina, el regne llatí havia estat restablert. Aquest segon regne, molt més reduït que el primer i considerablement més feble tant a nivell polític com militar, perdurà en condicions precàries durant un segle més.
I encara hi va haver una quarta, cinquena, sisena i fins a nou croades, de cada vegada de menor entitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada