Amb la següent presentació teniu l'oportunitat de confecionar un esquema que us servirà d'introducció al tema:
L'esquema serà lliurat al professor/a un cop realitzat.
divendres, 12 de novembre del 2010
dimecres, 8 de setembre del 2010
Jafudà Cresques
Jafudà Cresques (Palma, 1350? – Barcelona?, 1410 o 1427), també conegut com a Jehudà Cresques i Jaume Ribes, fou un cartògraf jueu d'origen mallorquí i probablement l'home que va coordinar els descobriments marítims de l'escola naval portuguesa de Sagres, a l'inici del segle XV.
Fou fill d'un altre cartògraf notable, Cresques Abraham, nascut a Mallorca. Jafudà va freqüentar la cort dels reis Pere III, Joan I i Martí I, on va fer diversos treballs cartogràfics: juntament amb el seu pare, va ser probablement l'autor del famós Atles Català de 1375, obra mestra de la cartografia medieval europea. També va fer un mapamun
di per a la firma comercial toscana Datini i va rebre distincions i la protecció dels reis catalans. Fou fill d'un altre cartògraf notable, Cresques Abraham, nascut a Mallorca. Jafudà va freqüentar la cort dels reis Pere III, Joan I i Martí I, on va fer diversos treballs cartogràfics: juntament amb el seu pare, va ser probablement l'autor del famós Atles Català de 1375, obra mestra de la cartografia medieval europea. També va fer un mapamun
Nascut en una família jueva, es va convertir al cristianisme arran del saqueig del Call de Palma de 1391 i aleshores va adoptar el nom de Jaume Ribes (Jacobus Ribus, en llatí). Com a tal, sembla que pogué ser nomenat coordinador portuguès de la cartografia de l'escola naval de Sagres a la dècada de 1420; hi ha registrat un tal Mestre Jacomé de Mallorca amb aquest càrrec. Molts estudiosos creuen que es tractava de la mateixa persona, però és una qüestió controvertida.
Ramón Llull
Ramon Llull (Ciutat de Mallorca, 1232/1233 - 1315/1316), també conegut com Raimundo Lulio en castellà, Raimundus o Raymundus Lullus en llatí i Raymond Lully en la tradició anglosaxona, va ser un rellevant escriptor, filòsof, místic, teòleg i missioner mallorquí del segle XIII. És considerat un dels creadors del balear literari i un dels primers a fer servir una llengua romànica per transmetre coneixements filosòfics, científics i tècnics, a més de textos novel·lístics. També va escriure en llatí, àrab i occità.
Laic pròxim als franciscans (podria haver format part de l'orde tercer dels framenors), va ser declarat venerable i el seu procés de beat està en marxa. No obstant això, és conegut popularment com a beat Ramon Llull, tot i no haver estat beatificat.
Laic pròxim als franciscans (podria haver format part de l'orde tercer dels framenors), va ser declarat venerable i el seu procés de beat està en marxa. No obstant això, és conegut popularment com a beat Ramon Llull, tot i no haver estat beatificat.
Llull va néixer a Palma, a Mallorca, poc després que Jaume I conquerís l'illa. No se sap la data exacta del seu naixement, però devia ser entre el final del 1232 i el començament del 1233. Era fill de Ramon Amat Llull i Isabel d'Erill, una família acomodada probablement de la noblesa catalana. No se sap gaire més sobre la seva joventut, tret que el 1257 es va casar amb la jove Blanca Picany, que li va donar dos fills: Domènec i Magdalena.
Abans de casar-se, el jove Llull va ingressar a la cort del rei Jaume en qualitat de patge. Els reis aviat van ser conscients de la brillant intel·ligència del noi i el van convertir en preceptor de l'infant Jaume, fill de Jaume I.
El seu ascens a la cort va ser meteòric: va ser successivament senescal i majordom de palau del futur Jaume II.
Durant els seus anys a la cort, Llull va portar una vida mundana, llicenciosa i alegre. Gaudint de tota mena de luxes amb una gran ostentació, va tindre relacions amoroses amb diverses donzelles, i fins i tot adulteris declarats. Sovint s'ha exagerat aquesta faceta de Llull per, en comparació, exaltar la seva posterior conversió mística, però la veritat és que no era ni més ni menys donat als excessos hedonístics que la resta de cortesans del seu temps.
Durant aquest període l'obra de Llull es redueix a cançons d'amor picaresques i divertides, en occità, aptes per ser cantades pels trobadors. D'aquestes peces no se n'ha conservat cap, però va aprofitar les tècniques retòriques i prosòdiques de la poesia en la seva producció posterior.
Cap al 1263 experimentà un canvi radical en la seva vida arran d'una sèrie de cinc visions de Crist crucificat. La profunda impressió que li va causar aquesta visió extàtica el va portar a vendre's les propietats i el patrimoni per avançar l'herència a la seva dona i els seus fills, a qui va abandonar perquè havia sentit la crida de Déu per dedicar-se a la predicació.
La seva etapa de formació teològica i moral va durar fins al 1275. Durant aquests anys Llull va tenir la convicció que el Senyor li demanava anar a les terres musulmanes a estendre la doctrina cristiana. Va aprendre àrab gràcies a un captiu sarraí que també li va ensenyar la lògica d'Al-Gazzali. Quan va compartir amb el captiu les seves intencions d'evangelitzar els habitants de les seves terres sarraïnes, aquest es va suïcidar, després d'intentar matar Llull.
Més endavant Llull es va retirar a una cova al puig de Randa (Mallorca) on es va entregar a la meditació i la contemplació, i finalment va entrar (encara com a laic) al monestir de la Real, de l'orde cistercenc, on els monjos li van ensenyar llatí, gramàtica i filosofia, tant islàmica com catòlica.
Abans de casar-se, el jove Llull va ingressar a la cort del rei Jaume en qualitat de patge. Els reis aviat van ser conscients de la brillant intel·ligència del noi i el van convertir en preceptor de l'infant Jaume, fill de Jaume I.
El seu ascens a la cort va ser meteòric: va ser successivament senescal i majordom de palau del futur Jaume II.
Durant els seus anys a la cort, Llull va portar una vida mundana, llicenciosa i alegre. Gaudint de tota mena de luxes amb una gran ostentació, va tindre relacions amoroses amb diverses donzelles, i fins i tot adulteris declarats. Sovint s'ha exagerat aquesta faceta de Llull per, en comparació, exaltar la seva posterior conversió mística, però la veritat és que no era ni més ni menys donat als excessos hedonístics que la resta de cortesans del seu temps.
Durant aquest període l'obra de Llull es redueix a cançons d'amor picaresques i divertides, en occità, aptes per ser cantades pels trobadors. D'aquestes peces no se n'ha conservat cap, però va aprofitar les tècniques retòriques i prosòdiques de la poesia en la seva producció posterior.
Cap al 1263 experimentà un canvi radical en la seva vida arran d'una sèrie de cinc visions de Crist crucificat. La profunda impressió que li va causar aquesta visió extàtica el va portar a vendre's les propietats i el patrimoni per avançar l'herència a la seva dona i els seus fills, a qui va abandonar perquè havia sentit la crida de Déu per dedicar-se a la predicació.
La seva etapa de formació teològica i moral va durar fins al 1275. Durant aquests anys Llull va tenir la convicció que el Senyor li demanava anar a les terres musulmanes a estendre la doctrina cristiana. Va aprendre àrab gràcies a un captiu sarraí que també li va ensenyar la lògica d'Al-Gazzali. Quan va compartir amb el captiu les seves intencions d'evangelitzar els habitants de les seves terres sarraïnes, aquest es va suïcidar, després d'intentar matar Llull.
Més endavant Llull es va retirar a una cova al puig de Randa (Mallorca) on es va entregar a la meditació i la contemplació, i finalment va entrar (encara com a laic) al monestir de la Real, de l'orde cistercenc, on els monjos li van ensenyar llatí, gramàtica i filosofia, tant islàmica com catòlica.
Obres principals
- Llibre de contemplació en Déu.
- Llibre d'Amic e Amat (part del Blaquerna). Text al·legòric i místic que desenvolupa la relació entre l'Amic, l'home que contempla, i l'Amat, la part espiritual i transcendent. Tots dos s'uneixen mitjançant l'amor. El text està format per un seguit d'aforismes, un per a cada dia de l'any, tot i que no en conté exactament 365.
Arbre de filosofia d'amor
- Llibre de les bèsties (part del Fèlix), que critica els costums humans a través d'una faula.
- Llibre dels mil proverbis
- Fèlix, o Llibre de les meravelles. Fèlix, que representa l'ésser humà, viatja per tot el món per admirar la creació divina.
Blaquerna
-Ars magna 'Gran art', que ensenya un llenguatge formal basat en la combinatòria per poder parlar de tot allò rellevant en filosofia tot superant la barrera de les llengües.
- Ars brevis 'Art breu', una versió abreujada de l'Ars magna.
El Clergat
El clergat engloba de forma general a totes aquelles persones que han estat ordenades en el servei religiós.
El terme deriva de la paraula grega κληρος (fortuna, o, metafòricament herència).
Depenent de la religió, el clergat generalment es dedica als diversos aspectes del ritual religiós, a l'ensenyament o a l'evangelització. Sovint s'ocupen dels grans esdeveniments de la vida com els naixements, la circumcisió, la confirmació, el matrimoni, o la mort. El clergat de la major part de religions treballa dins i fora dels llocs de culte, i se'ls pot trobar realitzant la seva tasca en hospitals, escoles, missions, i fins i tot a l'exèrcit.
Hi ha una diferència important entre el clergat i els teòlegs. Els primers s'ocupen de les tasques del dia a dia, mentre que els teòlegs són els estudiosos de la religió i la teologia i no són necessàriament clergues.
El clergat està protegit per lleis especials a molts països i en molts casos estan finançats (o cofinançats) per la nació en la que treballen, encara que generalment els seus recursos provenen majoritàriament de les donacions dels seus fidels.
Fins a l'abolició de l'Antic Règim, el clergat compartia amb la noblesa la condició d'estament privilegiat i era reconegut, teòricament i tradicionalment, com el primer en rang i honor.
El terme deriva de la paraula grega κληρος (fortuna, o, metafòricament herència).
Depenent de la religió, el clergat generalment es dedica als diversos aspectes del ritual religiós, a l'ensenyament o a l'evangelització. Sovint s'ocupen dels grans esdeveniments de la vida com els naixements, la circumcisió, la confirmació, el matrimoni, o la mort. El clergat de la major part de religions treballa dins i fora dels llocs de culte, i se'ls pot trobar realitzant la seva tasca en hospitals, escoles, missions, i fins i tot a l'exèrcit.
Hi ha una diferència important entre el clergat i els teòlegs. Els primers s'ocupen de les tasques del dia a dia, mentre que els teòlegs són els estudiosos de la religió i la teologia i no són necessàriament clergues.
El clergat està protegit per lleis especials a molts països i en molts casos estan finançats (o cofinançats) per la nació en la que treballen, encara que generalment els seus recursos provenen majoritàriament de les donacions dels seus fidels.
Fins a l'abolició de l'Antic Règim, el clergat compartia amb la noblesa la condició d'estament privilegiat i era reconegut, teòricament i tradicionalment, com el primer en rang i honor.
En el cristianisme la diferència essencial dins del clergat s'estableix entre el clergat regular i el clergat secular. Aquesta divisió es manté tant en el clergat catòlic com en l'ortodox. La Reforma protestant suprimí el clergat regular i establí el sacerdoci universal, raó per la qual l'existència d'un clergat diferenciat de la resta de fidels va deixar de tenir sentit en alguna de les Esglésies reformades, malgrat que, en altres, es va mantenir una clara jerarquia, com és el cas de les luteranes o les anglicanes. En aquesta última confessió, tot i considerar-se protestant, també existeix el clergat regular.
Clergat secular
Significa "el que viu en el segle", és a dir, dins de la societat dels homes, i és l'encarregat d'administrar els sagraments. La seva organització jeràrquica parteix del Papa -o dels patriarques en el cas de l'Església ortodoxa- i continua amb els arquebisbes, bisbes, i sacerdots. Els ordes menors del clergat secular inclouen també els rangs de diaca i exorcista. El càrrec de prevere, rector de parròquia o simplement capellà, és la base fonamental de contacte directe amb els fidels. Existeixen molt altres beneficis eclesiàstics (arxiprest, canonge...).
El celibat del clergat secular, que no va existir durant els primers segles del cristianisme i que no s'aplica en l'Església ortodoxa ni en alguns ritus orientals d'obediència catòlica (o a títol individual en alguns casos en l'Església catòlica de ritus occidental). Cal no confondre, però, el celibat amb el vot de castedat del clergat regular.
Clergat regular
És el que segueix una regla i no és secular, perquè viu fora del segle, és a dir, fora de la societat dels homes. En el seu origen se n'anaven al desert (als afores de les ciutats egípcies dels segles IV i V, de forma individual (en aquest cas se'ls coneix com a anacoretes o eremites) o col·lectiva (cenobites), que esdevindrien monestirs. Al segle XIII sorgiren els ordes mendicants, que fundaren convents a les ciutats amb la comesa de reevagelitzar la naixent societat urbana de l'Occident medieval.
Clergat secular
Significa "el que viu en el segle", és a dir, dins de la societat dels homes, i és l'encarregat d'administrar els sagraments. La seva organització jeràrquica parteix del Papa -o dels patriarques en el cas de l'Església ortodoxa- i continua amb els arquebisbes, bisbes, i sacerdots. Els ordes menors del clergat secular inclouen també els rangs de diaca i exorcista. El càrrec de prevere, rector de parròquia o simplement capellà, és la base fonamental de contacte directe amb els fidels. Existeixen molt altres beneficis eclesiàstics (arxiprest, canonge...).
El celibat del clergat secular, que no va existir durant els primers segles del cristianisme i que no s'aplica en l'Església ortodoxa ni en alguns ritus orientals d'obediència catòlica (o a títol individual en alguns casos en l'Església catòlica de ritus occidental). Cal no confondre, però, el celibat amb el vot de castedat del clergat regular.
Clergat regular
És el que segueix una regla i no és secular, perquè viu fora del segle, és a dir, fora de la societat dels homes. En el seu origen se n'anaven al desert (als afores de les ciutats egípcies dels segles IV i V, de forma individual (en aquest cas se'ls coneix com a anacoretes o eremites) o col·lectiva (cenobites), que esdevindrien monestirs. Al segle XIII sorgiren els ordes mendicants, que fundaren convents a les ciutats amb la comesa de reevagelitzar la naixent societat urbana de l'Occident medieval.
El Cisma d'Occident
En la història de l'Església catòlica, Cisma d'Occident o Cisma Papal, és l'expressió utilitzada per fer designar el període de crisi viscut entre 1378 i 1417 durant el qual dos papes rivals, l'un establert a Roma i l'altre a Avinyó, es consideraven l'únic i legítim papa; a partir del Concili de Pisa (1409) els papes rivals foren tres. El cisma es va resoldre finalment amb el Concili de Constança (1417), que establí de nou un únic papa reconegut per tota la Cristiandat.
L'existència de dos papes rivals -Urbà VI a Roma i Climent VII a Avinyó- va plantejar, òbviament, la qüestió de quin d'ells dos era el legítim, la qual cosa va dividir la Cristiandat llatina en dues faccions: la romana i l'avinyonesa.
Entre els poders polítics, Polònia, Hongria, Portugal, Anglaterra, Flandes, molts estats italians i el Sacre Imperi Romanogermànic es declararen fidels al papa de Roma, mentre que França, Nàpols, Navarra, Castella, Savoia, alguns prínceps de l'Imperi enfrontats a l'Emperador i Escòcia es declararen d'obediència avinyonesa. D'entre els poders de la Cristiandat, cal assenyalar el cas del rei indiferent: Pere el Cerimoniós (1336-1387), que, durant tot el seu regnat, no es decantà pas per cap dels dos papes rivals, sinó que, mantenint una actitud equidistant, va mirar d'aprofitar-se de l'existència de dues corts papals enfrontades per afavorir els seus projectes expansionistes. Després de la mort de Pere el Cerimoniós, els seus fills Joan el Descurat (1387-1396) i Martí l'Humà es decantaren pel papa d'Avinyó.
Per altra banda, la divisió també afectà persones de reconegut prestigi d'aleshores, moltes de les quals, posteriorment, l'Església ha reconegut com a sants o beats. Així, Santa Caterina de Siena, Santa Caterina de Suècia, el Beat Pere d'Aragó, la Beata Ursulina de Parma, Felip d'Alençon i Gerard de Groote foren partidaris del papa de Roma, mentre que Sant Vicent Ferrer, Santa Coleta i el Beat Pere de Luxemburg obeïren el papa d'Avinyó. Generalment, els teòlegs i juristes de l'època adoptaren el punt de vista seguit pels poders polítics del seu país.
Al seu torn, els papes rivals s'excomunicaren mútuament i crearen un gran nombre de cardenals, als quals enviaven a defensar el seu partit.
Tanmateix, des del primer moment diversos teòlegs (p.e., Conrad de Gelnhausen o Enric de Langenstein, entre d'altres) van fer el que van poder per que s'acabés amb aquesta situació i es convoqués un Concili per tal de tornar a una Església unida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
